¿Bufa vent Kamala?

¿Què pot passar en alguns països que per a nosaltres són rellevants? Anem als Estats Units. Fa poc semblava que els demòcrates estaven condemnats a una gran derrota (no només en les presidencials) i que Trump era imbatible. Però en una setmana tot ha canviat. Biden s’ha retirat i s’ha aixecat un vent a favor de la vicepresidenta Kamala Harris. Trump continua sent el favorit amb un partit republicà unit i un discurs contrari a la immigració que té molts suports en sectors de la societat americana. Però, de sobte, hi ha partit.

Els demòcrates també s’han unit. Els Clinton, Nancy Pelosi, els Obama i multitud de simpatitzants que han disparat les petites donacions a qui en menys de vuit dies s’ha convertit en la líder i candidata indiscutible.

Les enquestes deien que als americans no els agradaven ni Biden ni Trump, però que Biden era vist més vell. Els demòcrates iniciaven, esgotats, la campanya mentre que els republicans –més encara del fallit atemptat a Trump– ho tenien tot a favor. Ara, Trump, amb 78 anys, és el vell davant de Kamala Harris, de 59, que ha despertat els demòcrates, anestesiats per una derrota que semblava inevitable. I Kamala pot mobilitzar més les minories racials i els joves. En algunes enquestes ja té millor valoració que Trump, però –siguem realistes– inferior a la de Biden a aquestes altures de les presidencials del 2020. Però Amèrica i el món respiren més relaxats. Trump també pot perdre.

Les eleccions europees van indicar que l’ascens de l’extrema dreta, amb una visió simplista del problema de la creixent immigració, no aconseguia acabar amb la tradicional aliança a Brussel·les –no sempre fàcil– de populars i socialistes. Europa podrà continuar avançant, una necessitat per tenir futur i un model social propi. Però França és el gran os. La segona volta de les legislatives va provocar la derrota de Marine Le Pen –que havia guanyat la primera– gràcies que en molts districtes electorals els candidats del Nou Front Popular (NFP) es van retirar a favor dels centristes. I viceversa. Bé.

Però ara ningú té majoria. El NFP, amb 193 diputats, i els centristes (sumant fins i tot la dreta), amb 213, queden lluny dels 289 de la majoria absoluta. I no sembla que els centristes i l’esquerra puguin pactar una coalició. ¿Culpa de Macron ,que imprudentment va dissoldre l’anterior Assemblea Nacional? ¿Dels socialistes, que no s’entreguen a Mélenchon (una espècie de Pablo Iglesias francès), però que no se’n separen prou?

Imaginin-se què passaria a Espanya si Yolanda Díaz tingués més diputats que el PSOE. A més, França té més dèficit i deute que Espanya i hi ha risc de conflictivitat. Recordem el sabotatge ferroviari (800.000 afectats), que va coincidir amb la inauguració dels Jocs Olímpics. I França és clau per a Europa.

Notícies relacionades

Tarragona se suma a les cròniques locals d’EL PERIÓDICO

Gisèle i la gent normal

¿I Catalunya? Està clar que, durant els últims anys –amb la presidència d’Aragonès i el PSOE a Madrid–, la crispació política s’ha reduït molt. I aquesta setmana hi pot haver pacte entre PSC i ERC per a la investidura de Salvador Illa.

Seria positiu. Per tres grans raons. Una: no interessen unes noves eleccions perquè Catalunya arrossega greus retards (per exemple, en energies renovables). Dues: perquè un pacte entre un partit constitucionalista i un de nacionalista reflectiria bé la pluralitat catalana (53% contraris a la independència i 40% a favor, segons l’últim CEO). Tercera i última: perquè Illa és un polític que busca el consens –en aquest punt és diferent de Sánchez– i a Catalunya, després de la crisi originada amb l’Estatut del 2006, li convé un Govern que vagi més enllà de les fronteres ideològiques o partidistes.