Crims masclistes i efecte crida

Cal posar la lupa en una societat que ataca fins i tot les assassinades i que neteja la imatge dels agressors

3
Es llegeix en minuts
 

  / ANDRES KUDACKI

De vegades no es respecta les assassinades de violència masclista ni després de mortes. L’última, la Rita, a Alacant. A la missa que es feia a l’agressor, el sacerdot va fer menció al fet que ell portava amb ella una vida de "patiment". Va insinuar, amb altres paraules, que la notícia donada als mitjans no era correcta i que pobret ell. El mateix home que va pegar i va disparar a la Rita. El mateix que companyes de la Rita assenyalaven, en comentaris, havia provocat un canvi en ella, més infeliç que quan va arribar.

Cada estiu es repeteix un pic de violència masclista. És previsible, però mai es fa un reforçament dels protocols de detecció o dels centres de salut. Professionals expliquen que aquest creixement es deu a una qüestió tan senzilla com l’arribada de les vacances. Com més temps junts, més risc. Aquesta és la veritat.

A aquesta situació de partida s’hi afegeixen les disputes, en cas de parelles separades o en procés, pels dies que els fills o filles hagin de passar amb un o l’altre progenitor. Hi ha desenes de situacions que poden ocórrer durant aquestes temporades el pic màxim de violència. Per això no és només a l’estiu, també a Setmana Santa o Nadal. I tot i així sabem que els masclistes no necessiten ni diferències de criteris sobre un tema o una discussió per saltar. Qualsevol tonteria, com el to al dir un "bon dia", com ha mogut un objecte o una simple mirada, són excusa per a molts d’ells.

Fins i tot tenint això clar, sempre queda la sospita de si aquests assassinats concentrats en uns dies es deuen a un efecte crida. Tot per intentar trobar una causa o raó. I fins i tot es planteja si no seria millor no donar tanta difusió a tant crim. Un dels estudis científics més recents, que va presentar el mateix Ministeri d’Igualtat amb dades dels últims quinze anys, va comprovar que no hi havia una relació entre els assassinats que es pogués atribuir a un efecte imitació. Altres estudis anteriors es manifestaven d’igual manera. Per exemple, el publicat a Plos One indicava que estadísticament "no hi ha cap evidència que recolzi la necessitat de censurar la cobertura mediàtica sobre feminicidis". Altres investigacions realitzades en anys anteriors arribaven a la mateixa conclusió.

Si ens cenyim al dia en què hi va haver sis crims masclistes, era impossible un efecte crida, ja que els crims es van cometre a les 23:00, a les 6 del matí i a les 8:00. En algun cas, fins i tot quan la notícia no era encara pública. Durant el cap de setmana de l’Eurocopa tampoc hi va haver en alguns casos gaire marge. I la veritat, amb una premsa dedicada a Trump, Alcaraz i l’Eurocopa poca opció hi havia que s’assabentessin d’aquests crims, ja que gairebé amb prou feines eren a l’agenda mediàtica.

Potser sorgeix aquest dubte per intentar explicar els crims masclistes perquè ens neguem a assumir que la realitat pugui ser tan senzilla. Però la resposta hi és des de fa temps i és probable que, com no ens agrada, busquem altres preguntes com a excusa. L’única resposta és el masclisme. Que aquest no és excepcional, ni un o dos casos aïllats, sinó que està arrelat en la societat i en l’educació. Que seguim en un sistema on cada dia 500 dones denuncien i moltes altres són en un entorn impossible que els ho impedeix. Que a molt poques se les situa en nivell de risc alt i d’altres queden desprotegides. Que tot i que semblin pocs, els agressors són massa i el masclisme és viu a cada racó de moltes cases i en múltiples formes.

Divorci i mesures legals

Notícies relacionades

Potser més enllà de veure l’efecte crida d’agressors cal posar la lupa en una societat que ataca fins i tot les assassinades i que neteja la imatge d’agressors. Perquè si t’entens malament amb la teva parella, hi ha una cosa que es diu divorci. I prendre mesures legals és precís. Però això no es produeix en els que consideren que les dones són de la seva propietat i han d’obeir com a mullers. El que queda clar és que cap diferència de parella s’arregla pegant ni disparant.

Potser avançarem més si reconeixem que no hi ha "crida", sinó que el masclisme és així, i que forma part del quotidià. Que ens maten en pack o en lots perquè hi ha masclisme a quilos. I alguns el netegen, justifiquen i recolzen, fet que crida que res canviï.