Galia i Andrea, filles dels déus

Matar la mare quan el seu nom apareix als lloms de tantes llibreries. Pàgines i pàgines idolatrades per legions de lectors. La literatura postrada davant el seu nom. Decidir quin paper jugues entre la glòria aliena o el teu cor ferit. Conformar-te amb ser un personatge més d’aquesta biografia admirada o reivindicar-te com la filla ferida de carn i ossos.

Matar el pare quan les sis lletres del seu nom i cognom estan associades a la lectura més excelsa. Quan les seves paraules són utilitzades per convocar la pau i l’entesa. Callar i mantenir incòlume l’herència o atrevir-se a parlar. Perquè necessites viure una catarsi. Perquè només així podràs respirar en llibertat.

Un parell d’anys i milers de quilòmetres separen la filla d’Amos Oz i la filla d’Alice Munro. Galia Oz va néixer a Israel el 1964 i Andrea Robin Skinner al Canadà el 1966. Totes dues, una vegada finats els seus celebrats progenitors, s’han atrevit a esquinçar públicament la seva imatge impol·luta. La primera va publicar un llibre en què denunciava un maltractament continuat: "Quan era petita, el meu pare solia colpejar-me, maleir-me i humiliar-me. Em deia que era porqueria. Un maltractament rutinari ple de sadisme". En el cas de Robin Skinner, acusa la seva mare de continuar recolzant el seu marit malgrat confiar-li que l’home havia abusat sexualment d’ella quan era una nena. Mentre que el testimoni de Galia Oz ha sigut posat en entredit pels seus germans (tot i que afirmen alguns episodis de maltractament), el relat d’Andrea Robin és inqüestionable, el seu padrastre va ser condemnat anys després per un tribunal.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

Matar el pare (o la mare) és un procés psicològic imprescindible per a la maduració. Crits, plors i dolor quan la ruptura és abrupta o un simple estira-i-arronsa quan es revisen les normes, les opinions o les limitacions familiars. A mesura que l’autoritarisme ha deixat de ser l’única manera d’educar, també el trànsit al món adult s’ha revestit de més serenitat. El procés és necessari perquè els fills adquireixin autonomia i el control propi de la vida. Als pares els toca morir i ressuscitar en un altre tipus de relació, superada una jerarquia que ja no té sentit al món adult.

Però no sempre es pot. L’infern s’amaga en moltes llars i, en aquestes, no hi ha rastre de Satanàs. Tan sols homes i dones que no saben o no volen establir relacions de confiança i respecte amb els seus fills. O una cosa pitjor. Llavors, l’ídol de la infància es trenca i ja no se sap què fer amb els trossos. Galia i Andrea han volgut mostrar-los al món, tot i que sabien que no serien els seus noms els que coparien els titulars. Els seus fantasmes es mantindran eterns en les pàgines dels llibres.