La carrera a la Casa Blanca
Harris i les amants dels gats
Els drets de les dones a agafar les regnes de les seves vides van camí de ser l’eix de la campanya dels EUA
La resposta a les xarxes a l’atac a les dones sense fills ha revifat un debat nacional
Quan fa tres anys J.D. Vance, flamant candidat republicà a la vicepresidència dels Estats Units, va voler desqualificar el potencial dels demòcrates per millorar la vida de la gent des del govern basant-se en el fet que alguns dels seus líders no tenen fills ho va fer amb una càrrega de profunditat dirigida a Kamala Harris. Corria l’any 2021, l’assalt al Capitoli havia demostrat la intensa onada de ràbia i radicalisme que recorria el país i l’accés de Harris a la vicepresidència de Biden era del desgrat d’una part important de la divididíssima societat nord-americana. Que fos la primera dona, primera negra i primera asiaticonord-americana a aconseguir aquest càrrec va tenir molt a veure en el rebuig. Acusar Harris de ser «una d’aquestes dones amb gat i sense fills que se senten miserables amb les seves vides i les decisions que han pres» va ser llavors una anècdota en el bany d’odi que la va rebre, però és ara, amb els dos polítics a dalt de tot de la seva popularitat, quan els ecos d’aquelles declaracions han irromput en la campanya amb força imparable.
En l’anècdota quedaran els mecanismes que han portat a un exèrcit de fans dels gats, dones sense fills i solteres a posar en marxa una maquinària que va des del marxandatge de samarretes i tasses, Cat ladies for Kamala, fins al tsunami de mems inundant les xarxes amb missatges d’orgull o d’ofensa, de reivindicació d’una manera de vida o de menyspreu envers els que pretenen una societat en la qual l’única família vàlida és l’heterosexual amb dos o tres nens i segurament gos, no gat, la qual cosa es definiria com una família tradicional.
L’atac a les cat ladies en la societat no és nou, ja s’associaven els gats a les bruixes en l’Edat Mitjana, com una manera d’assenyalar-les de forma supersticiosa tot i que fos per castigar més aviat les dones independents, o aquelles que ostentaven un poder, fos pels seus coneixements en medicina natural, curanderes, o fos perquè tenien suficients diners per no necessitar el suport d’un home o dels poders fàctics de la seva comunitat. I més recentment, fins i tot Taylor Swift ha sigut menyspreada com a dona soltera sense fills i amb gat però amb èxit per donar un mal exemple a les generacions joves amb el seu estil de vida, cosa que va aixecar en armes digitals una legió de swifties per protegir el seu llegat, que no és cap altre que la seva llibertat de viure com vol.
Vance ja ha sortit al pas d’aquesta onada de reacció en les últimes hores amb matisos del tipus «allò era sarcasme», però això no corregeix el fet, no només perquè un sarcasme així neix d’una herència cultural que es remunta als temps de les bruixes i que menysprea dones que decideixen sobre els seus cossos i les seves vides, sinó perquè a més el republicà retorça l’argument per apuntalar-lo: l’obligació de les dones nord-americanes és tenir fills per engendrar mà d’obra i acabar amb la necessitat d’immigrants. És culpa de les dones que no procreen, que avorten, o que renuncien a la maternitat, que el discurs integrador i per una societat cohesionada davant la immigració pervisqui, per a Vance, i això va més enllà de la típica frase sobre les dones amants dels gats i sense fills.
L’afirmació que els immigrants ens treuen els llocs de treball és un dels grans hits de l’onada ultraconservadora: Si els Estats Units no necessitessin mà d’obra, no vindrien els immigrants que posen en perill la nostra cultura, assenyalen com un mantra. Vance és hereu orgullós d’una dinastia que en els seus orígens van ser immigrants escocesos, i amb el temps van integrar el cinturó d’acer, ara anomenat d’òxid, dels Apalatxes. Sap molt bé del que parla perquè ha viscut l’alt nivell d’atur i misèria del seu Ohio natal, i encaixa perfectament els problemes de la classe obrera sense feina.
Si el fenomen que recorre les xarxes de defensa de la cat lady va més enllà dels mems pot aconseguir posar sobre la taula, d’una manera diàfana, el dilema que afronta un país en què la llibertat de les dones està més qüestionada que mai en la seva història recent; tota una finestra d’oportunitat per afrontar de forma seriosa el repte de la natalitat i de la immigració sense que els drets de la dona s’utilitzin com una fitxa més en una partida de joc. Als Estats Units, i al món.
