Necessitem comunicar-nos

Els elefants són els primers, a part de nosaltres, que hem vist que associen una "paraula" abstracta a un objecte, en aquest cas un individu. Això no vol dir que siguin els únics: ara que hem descobert que no és un tret exclusiu dels humans, sabem on mirar i segurament trobarem més exemples. Progressivament anem entenent la importància del llenguatge en la comunicació entre els éssers vius. Fins i tot plantes i microbis, d’una manera o altra, intercanvien informació quan es relacionen, tot i que, naturalment, ningú ho fa al nostre nivell.

La complexitat del llenguatge humà reflecteix d’alguna manera l’estructura exquisidament enrevessada del nostre cervell. No podem entendre l’un sense l’altre, fins al punt que una de les teories més acceptades diu que sense les paraules no podríem pensar. Això vol dir que hauríem creat un llenguatge cada cop més intricat a mesura que la nostra intel·ligència creixia per construir les eines que necessitàvem per raonar. Wittgenstein fins i tot va proposar que els límits del meu llenguatge són els límits del meu món, és a dir, que el que no podem nomenar simplement no existeix.

Una de les conseqüències que tindria això és que el llenguatge modela la forma com entenem l’entorn. Per exemple, s’ha vist que, quan algú que parla anglès observa una escena, primer busca el subjecte, perquè està acostumat que gramaticalment és el principi de la frase que hauria de construir si l’hagués de descriure. A Chiapas parlen tzeltal, una llengua que posa primer el verb, per això els seus habitants es fixen abans en l’acció quan miren. En canvi, els aborígens australians que parlen murrinh-patha, on els elements de les frases poden tenir l’ordre que vulguin, intenten copsar l’escena de cop, sense separar subjectes, objectes i acció. D’alguna manera, el nostre llenguatge hauria emergit de la necessitat de crear els elements per definir el que percebem, i això, com es pot esperar, acaba donant forma a l’estructura d’aquesta percepció.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Però aquest punt de vista filosòfic xoca amb la realitat simplista del llenguatge com a eina bàsica de comunicació, que és el que comencem a veure, de manera rudimentària, en la resta del món animal. ¿Quina és la funció real del nostre llenguatge? ¿Quin origen té? ¿El vam haver d’inventar, segurament ara fa entre cent mil i un milió d’anys, perquè el necessitàvem per poder pensar i, sobretot, per poder interaccionar amb els nostres semblants? Un treball publicat a Nature aquest estiu per científics del MIT, que han barrejat estudis lingüístics i neuropsicològics, es decanta per la segona opció. Segons els autors, llenguatge i pensament complex es poden dissociar: no cal el primer per aconseguir el segon. Podria semblar que el llenguatge està optimitzat per comunicar-nos i, tot i que és cert que ha revolucionat la humanitat permetent-nos progressar fins a creuar horitzons inaudits, inicialment hauria emergit com a eina de transmissió cultural. Segons aquesta teoria, el nostre llenguatge reflecteix la complexitat del nostre pensament, com és lògic, però no n’és la causa.

És normal que costi explicar l’origen del llenguatge, perquè no ens podem imaginar la nostra existència sense. D’alguna forma, sentim que humans i mots sempre hem conviscut. Com cantava Laurie Anderson citant William S. Burroughs, sembla que el llenguatge sigui un virus que ha vingut de l’espai exterior. Però l’explicació podria ser que el que ens fa humans és realment la necessitat de comunicar-nos. Al primer llibre de la Bíblia, Déu crea els elements de l’univers i, a mesura que ho fa, els dona nom, perquè sembla que sense això la seva existència no és completa. Potser el mite s’hauria de reescriure i fer que Déu esperés a tenir algú amb qui parlar abans d’inventar el llenguatge.