Què en queda, de Cuba

És com si ningú volgués recordar fins a quin punt el castrisme és el mal per a la bona gent de Cuba. Segueix la depauperació del poble cubà. Sobreviu en l’angoixa, a la deriva, sotmès per un règim procaç que anul·la tota dissidència i es manté en el poder talment com un parc juràssic. Els cubans que es rebel·len van a la presó i ja ni tan sols poden exiliar-se, prosperar i ser lliures. Ara fa tres anys, a les revoltes de l’11 de juliol del 2021, d’una punta a l’altra de Cuba, els cubans van sortir al carrer i una vegada més van ser reprimits amb brutalitat pel poder castrista. Les protestes recomencen periòdicament entre talls d’energia, falta d’aliments i desconnexions d’internet.

El castrisme continua vegetant en la ruïna i parasitant els seus súbdits, sense més alternativa que la presó o l’exili. El cicle és inexorable: protesta, repressió, carestia. Platges desertes, hotels tancats. Presons repletes. Fam, farmàcies sense fàrmacs. Terra sense pa. Inflació sense límit. Homofòbia institucionalitzada.

Des de la revolució de 1958, amb tota mena de precedents il·lustratius, Castro va saber que l’objectiu real no era alliberar els cubans sinó fer impossible tot intent d’evolució interna, obertura o transició. Queden dempeus els bloguers dissidents, les protestes als pobles que subsisteixen en l’escassetat. L’Estat persegueix de forma iniqua les Damas de Blanco. Decauen el turisme i l’explotació de canya de sucre. Arriba molt menys petroli chavista. El preu de la gasolina ha augmentat fins a un 500%. La Rússia de Putin fa negocis a Cuba.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

L’Havana va caient a trossos, convertida en cau d’un ramat de Tyrannosaurus rex. En la seva llarga agonia, el comunisme cubà continua agitant-se amb la moviola sinistra del segle XX. Nazisme i comunisme són relats que s’entrellacen en la plenitud del segle de les ideologies. A la Cuba famolenca prossegueix l’immens malbaratament de dolor que van generar les ideologies del segle passat, amb un balanç de morts sense precedents que no facilita la pretensió de retirar els pòsits ideològics de les filosofies.

Tot això ja era al llibre Mea Cuba del gran Guillermo Cabrera Infante, alguna cosa més que un manual de dissidència i exili. A la Cuba de Castro, com en tot procés revolucionari, va sorgir la desconfiança davant tota reforma pacífica i sedimentada. El terror policíac era conseqüència estricta de la lògica de la revolució que va anul·lar els drets de l’home poc després d’haver-los proclamats. En fer la seva anatomia de la revolució cubana, Cabrera Infante explica que Castro no va arribar al poder, com es creu, gràcies a Fulgencio Batista, aleshores general honorari que mai va visitar ni tan sols una batalla: va fer el seu tercer madrugonazo el 10 de març de 1952, només tres mesos després d’unes eleccions democràtiques «que nunca ganó y todos perdimos». Llargues dècades després i amb un totalitarisme agònic pel mig, els cubans continuen perdent.