Molta por
El cantautor i poeta argentí Facundo Cabral. /
Rellegeixo un llibre que vaig llegir per primera vegada fa mil anys, quan jo no era jo. No, almenys, aquest jo d’ara. El cos m’ha canviat, les cèl·lules se m’han renovat, la percepció que tinc del món i de les coses és diferent de la de llavors. Tot és nou, en fi, i malgrat això no només guardo memòria d’aquell jo, sinó que forma part de mi, tot i que no el reconegui com a meu. El llibre està molt subratllat, no sempre amb encert. ¿Subratllava aquests textos per a mi o per a algú altre? No soc capaç de recordar per a qui subratllava llavors. Ara subratllo per als meus morts. M’agradaria que els meus morts llegissin aquesta frase o aquesta altra. De vegades, quan llegeixo, imagino tots els meus difunts llegint per sobre de la meva espatlla. Per això destaco alguns passatges del llibre que tinc a les mans. Aquest és per a tu, pare; aquest altre, per a tu, mare. I aquesta frase, per al Facundo, un company d’estudis que es va suïcidar a segon de Filosofia dins del cotxe dels seus pares, un Seat 600 en què, amb una manguera, va reconduir a l’interior del vehicle el fum del tub d’escapament. Explicava que es deia Facundo per Facundo Cabral, un cantant que els seus pares adoraven, però les dates no quadren. Facundo Cabral era més de la nostra època que de la dels nostres progenitors. No l’hi vam retreure mai.
El que volia dir és que ja no llegeixo mai per a mi; llegeixo per als altres. Em medico també per als altres. Sense necessitat que em faci mal res, prenc un ibuprofèn per calmar el dolor del món. Ja no em dolc jo; em dol el món. Al matí, prenc un cafè ben carregat perquè es desperti el món. Tinc la sensació que el món sencer dorm mentre es produeixen els horrors que travessen el telenotícies. És increïble que els locutors i les locutores (el genèric no sempre serveix) no s’arrenquin els cabells ni s’esgarrapin la cara mentre donen les xifres dels morts d’aquí, dels ferits d’allà i dels que tenen fam de més enllà.
Canviem diverses vegades de cos al llarg dels anys perquè no hi cabem. El que és increïble és la permanència del jo en tots aquests cossos successius. El jo d’ara no és el jo que llegia fa anys aquest mateix llibre, però guardo memòria de tots dos (del jo i del llibre). La vida és una novel·la de terror de Stephen King: està mal escrita, però fa molta por.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
