L’últim tabú
Després d’aconseguir coronar l’Everest de l’amnistia, la política espanyola i catalana assalta l’última muntanya prohibida. Quan ja crèiem que res podria superar l’espectacle de la ultradreta histèrica a Ferraz, la persecució judicial d’uns quants jutges amb les caretes fora i la ira desmesurada de la dreta mediàtica acusant de terrorista tot el que es mou, Sánchez es disposa a abordar l’últim tabú: tancar un nou acord de finançament per a Catalunya. L’amnistia, efectivament, despertava les baixes passions de la moral, i amb aquestes es publicitava la idea demagògica de la claudicació davant els malvats separatistes, però no deixava de ser un combat a l’eteri terreny de les idees, una polèmica inflada artificialment en la qual no hi havia relació entre la indignació desmesurada dels ofesos i els seus nuls efectes reals sobre la vida quotidiana.
No obstant, canviar el sistema d’impostos a Catalunya toca una cosa tan tangible com la butxaca, permetrà presentar el satan Pedro Sánchez com el que treu els diners dels espanyols per donar-los als pèrfids independentistes, i alimentarà el mite ancestral que els catalans només es mouen per la pela. Imagini’s tot el que diran els barons del PP, però també del PSOE, amb els seus corresponents altaveus patris, davant el que segons ells serà el "Catalunya ens roba" de les arques estatals. En canvi, a Catalunya, un acord per a una nova recaptació d’impostos té l’efecte invers, com el bàlsam definitiu.
En el record col·lectiu es manté que el desencadenant del procés va ser la negativa de Rajoy a un nou pacte fiscal i la posterior i sobreactuada reacció d’Artur Mas, que va portar la tradicional dreta catalana de la moderació als confins del radicalisme, en els quals encara està extraviada.
L’acord que han segellat Sánchez i ERC tornarà el conflicte al punt original d’aquell llunyaníssim 2012, i donarà a Esquerra, en plena descomposició interna, la taula de salvació de poder erigir-se com el partit que ha aconseguit el que mai va aconseguir Convergència, ni tan sols en temps de Pujol.
La via pragmàtica
Aquest acord, pel qual arribaran a Catalunya de cop més de 10.000 milions d’euros, provocarà que a Espanya es convoquin els quatre genets de l’apocalipsi, i el PP tornarà a proclamar la guerra, la gana, la pesta i la mort, però a Catalunya el que s’hi oposi serà vist com un friqui i poden operar canvis molt profunds, que decantin definitivament la balança a favor de la via pragmàtica. Això ho sap molt bé Puigdemont, encallat en l’unilateralisme retòric i conscient que el gran pacte fiscal pot ser el reset final del procés i en realitat també de la Convergència que encara es fa dir Junts. Per això a Madrid hi haurà tot el soroll que vulguin, però en el costat català se sap que és un acord guanyador, i per això hi ha qui ja ha començat a pensar en la immolació com a única via per dinamitar-lo. És molt estrany que es dirimeixin assumptes tan transcendents en plena canícula, però pot ser que, una vegada més, el sempre sorprenent Pedro Sánchez estigui aprofitant la confusió de l’acalorament estival per colar un altre gol per l’escaire als salvadors de la pàtria. Definitivament, en la nostra política ja no hi ha minuts de les escombraries.
