Cap al "bon arranjament"?

La primera és que, malgrat que la presidència de Pere Aragonès ha normalitzat la Generalitat –recordem l’esterilitat de l’era Torra–, el llarg conflicte polític de més de 10 anys ha sigut molt negatiu. Tot i la divisió interna entre catalans i els xocs continus entre els dos governs, Catalunya ha aguantat. Però amb costos. Un. El 2023 només el 13,5% de la demanda elèctrica catalana es va cobrir amb fonts renovables, quan a Espanya va superar el 50%. I aquest 50% és l’objectiu –avui quimèric– que marca la mateixa llei catalana per al 2030. I el canvi climàtic és la gran prioritat.

És urgent, per tant, un Govern que anteposi el que és necessari a les legítimes diferències. Per això Catalunya no es pot permetre anar a unes noves eleccions a l’octubre, fet que retardaria la presa de decisions. Ningú –ni tan sols Puigdemont– s’atreveix a sostenir en públic el contrari. I les eleccions van donar com a clar vencedor el PSC amb 42 diputats enfront els 35 de Junts.

Les coses són com són. Una nova coalició sobiranista no podria ni néixer, perquè l’independentisme ha perdut, per primera vegada en molts anys, la seva majoria absoluta. El pacte entre Puigdemont i el PSC, que sí que sumaria, és impossible per les seves greus diferències. I la suma del PSC amb el PP –avui també impensable– es quedaria només en 57 escons. I Vox no voldria recolzar el que Abascal tracta de "gran coalició", pel suport a Brussel·les del PP i del PSOE a Ursula von der Leyen.

Així, l’única investidura possible és la del pacte PSC-ERC; suma 62 diputats, que, amb els 6 dels Comuns, donen la majoria absoluta (68). I amb repetició electoral no hi ha cap garantia d’una investidura més fàcil.

La segona raó és que –malgrat que uns són constitucionalistes, i els altres, independentistes– ja van col·laborar durant l’última legislatura amb els pressupostos del 2024. A més, amb una Catalunya molt plural (el 53% està en contra de la independència, però un 40% la recolza), el pacte transversal entre el PSC i ERC ajudaria a rebaixar més les tensions.

Però, és clar, un pacte entre dos partits diferents exigeix renúncies. És el que passa als països que saben pactar i tenen governs eficaços. I en finançament autonòmic hi ha entre ells distància, però un punt comú. Tots dos són molt crítics –com la societat catalana– amb un sistema en el qual Catalunya és la tercera comunitat a aportar recursos a l’Estat i la dècima a rebre’ls. Aquesta realitat –que no justifica l’equitat entre comunitats de diferent nivell de renda– ha contribuït molt a la crisi entre Espanya i Catalunya.

Però solucionar el problema –oblidant la demagògia de l’"Espanya ens roba"– tampoc és fàcil. El PSC i Sánchez hauran d’explicar per què no volien el concert basc per a Catalunya i ara pacten –sense gaires concrecions– una cosa bastant similar. ERC sap que el nou sistema implicarà un gran canvi de la LOFCA (llei de finançament autonòmic) que haurà de tenir majoria absoluta al Parlament espanyol. Està confirmant així que no creu en la unilateralitat, cosa que Puigdemont no deixa de retreure-li.

És clar, el diable està en els detalls i tot dependrà de com queda la quota catalana i la quota de solidaritat (la diferència amb el sistema basc). Però el finançament propi de Catalunya originarà molta polèmica i soroll. Moltes comunitats, i no només del PP –també Castella-la Manxa–, s’hi oposaran d’entrada perquè temen sortir-ne perjudicades. Fins i tot es dirà que exigiria una reforma prèvia de la Constitució.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

I potser no tots els grups que van recolzar Sánchez la votaran al Congrés. Junts ja ha desqualificat el pacte. Per tant, farà falta quer es treballi molt perquè "l’arranjament" pugui progressar adequadament.

Però és el que hi ha. Complicat. I no hi ha cap altra solució perquè Catalunya –i Espanya– no hagi d’aguantar cap altra repetició electoral catalana. I, tot i que sigui més discutible, potser per poder continuar tancant la crisi entre Catalunya i Espanya que va començar amb la gran bronca per l’Estatut del 2006, retocat pel Constitucional el 2010 quan Catalunya ja ho havia aprovat en referèndum.