El preacord i la Constitució

Amb caràcter previ, cal recordar que som davant un document purament polític. Això significa que no té caràcter jurídic i, per tant, no infringeix directament cap precepte constitucional. És el resultat de l’actuació de dues formacions polítiques, que tenen perfecte dret a presentar-lo com una reivindicació. La Constitució els empara en això, com a exercici de la seva llibertat d’expressió. Però, dit això, podem valorar la viabilitat constitucional d’alguns aspectes del seu contingut, si és que acaben incorporant-se a alguna norma.

Al document s’indica que la investidura resultant de l’acord serà una investidura "encaminada a aconseguir que Catalunya guanyi sobirania". Crec que això resultarà impossible, tret que es reformi la Constitució. En aquesta es diu que "la sobirania resideix en el poble espanyol, del qual emanen els poders de l’Estat" (art. 1.2). Em sembla que hauria sigut més adequat parlar de l’"autonomia" que Catalunya pot guanyar, en lloc de "sobirania", tot i que reconec que en aquest cas el discurs hauria perdut atractiu per a alguns.

El problema pot estar en la pretensió d’"impulsar un sistema de finançament singular que avanci cap a la plena sobirania fiscal". La "sobirania fiscal" em sembla difícil d’aconseguir. Al marge dels problemes teòrics que planteja l’ús de la paraula sobirania, tots pensem en l’anomenat règim foral del País Basc i Navarra. Com se sap, allà es recapten localment tots els impostos, i després es negocia amb l’Estat la quantitat amb què es retribueix l’Estat pels seus serveis i es contribueix a la solidaritat. No hi ha sobirania, el que s’aporta no resulta d’una decisió unilateral dels mateixos territoris, sinó de la negociació. Però s’assembla bastant a la sobirania si considerem que, en la negociació, l’Estat no es pot aixecar de la taula, amenaçant de deixar de prestar els seus serveis al País Basc i Navarra. En tot cas, si això és "sobirania fiscal", a la Constitució està reservada per la disposició addicional primera, als "territoris forals", que són el País Basc i Navarra, com ha recordat recentment el Tribunal Constitucional en la seva sentència STC 32/2024.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Catalunya, doncs, es troba en l’anomenat règim comú, i cal veure si hi cap un sistema de finançament "singular". Jo crec que sí, tot i que l’encaix serà difícil. La Constitució obliga a respectar el principi de solidaritat, al qual al·ludeixen els articles 156.1 i 158.2. Aquesta solidaritat és el resultat exigit, però no exclou, per ell mateix, la possibilitat que hi hagi algun sistema singular. Les illes Canàries tenen un règim especial, dins del règim comú, i ningú pretén que això sigui incompatible amb la solidaritat. Si, com diu el document, es busca "la recaptació, gestió i liquidació de tots els impostos", em sembla admissible, sempre que la càrrega de solidaritat sigui la mateixa, en proporció, que a les altres comunitats autònomes de règim comú.

Ara bé, al meu parer, el règim comú amb les seves eventuals especialitats, incloent-hi hipotèticament la catalana, ha de ser en una única llei orgànica de finançament de les comunitats autònomes (LOFCA). Aquesta és la llei orgànica a què al·ludeix l’article 157.3 de la Constitució. Podem imaginar, dins seu, un règim especial per a Catalunya, tot i que els seus promotors faran molt bé a prevenir els recursos davant el Tribunal Constitucional que invoquin la fallida del principi d’igualtat. Han de preparar una justificació del tractament diferenciat exposant un objectiu constitucionalment admissible, la idoneïtat de l’instrument proposat i la proporcionalitat del sacrifici de la igualtat en relació amb les finalitats desitjades. És el que sol exigir la jurisprudència constitucional. Veurem si la política hi ajuda.