Reconciliació històrica
Quan Negrín va resistir des de Camprodon
El passeig Maristany de Camprodon allotja algunes de les cases més boniques de l’alta burgesia catalana. La burgesia amb cognoms i gust, no la dels nou-rics que mai van saber apreciar la singular bellesa d’un passeig fet a mida del Passeig de Gràcia i envoltat de centenars de fajos, plàtans i castanyers d’índies. En aquest passeig, que conserva la seva esplendor, va viure Juan Negrín, president del Govern sota la II República, en els mesos negres que van d’octubre de 1938 fins a poc després de la caiguda de Barcelona, el gener de 1939. Des de Camprodon, Negrín va intentar que el seu lema "Resistir és vèncer" s’obrís pas per garantir la supervivència de la República fins que el context internacional li fos més favorable.
Aquest metge i investigador canari, sens dubte el polític amb més personalitat de la II República, era un home amb discerniment. Quan els bombardejos de l’aviació legionària italiana a Barcelona no oferien prou seguretat per a la seva errant presidència, Camprodon li va proporcionar, a ell i a la seva família, proximitat a França i la quietud d’un passeig abandonat pels propietaris de les cases confiscades. Allà va viure uns mesos, en una casa des de la qual va intentar posar ordre en el desgavell republicà. Camprodon va passar a ser una mena de capital de l’Espanya republicana. Va arribar fins i tot a allotjar una de les últimes reunions del Consell de ministres, com pot veure’s en una exposició comissionada per Lluís Bassaganya que recull valuosos testimonis que queden d’aquella singular peripècia. Una oportunitat per acostar-se als moments més dramàtics de la República i de conèixer una mica millor un home enigmàtic injustament injuriat pels que s’han entossudit a caricaturitzar-lo com un ninot dels soviètics.
Notícies relacionadesEls seus detractors pretenen carregar-li el mussol d’un patiment innecessari al dilatar la data de la derrota. Afirmen que a l’estiu de 1938 la contesa estava perduda i que hauria sigut més raonable negociar el final de la guerra, com proposava el president de la República, Manuel Azaña. Alguns parlen d’una rendició honrosa, però avui sabem que Franco no estava per orgues.
Algunes de les crítiques que va rebre Juan Negrín desatenen un context que donava llavors cert sentit i esperança a aquesta estratègia: la convicció que Hitler desencadenaria més aviat que tard la guerra continental. Negrín es va equivocar en els terminis, no en el fons. Ell creia que era possible aguantar. N’estava tan convençut que va demanar fer reformes a la seva casa del passeig Maristany i va demanar al govern francès asfaltar la carretera que arribava al Coll d’Ares des de Prats de Molló, segons documents que exhibeix l’exposició. Un exemple esplèndid de contribució a la memòria històrica i la reconciliació, al qual han contribuït algunes famílies amb residència al passeig Maristany, com els Garcia-Nieto Portabella, i Carlos Cuatrecasas, que van patir la violència que va assolar la rereguarda catalana.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
