L’Iran, Israel, el lleó i el xai

El que per a Israel significa la dissuasió, per als àrabs i l’Iran ho és la capacitat de colpejar l’Estat hebreu i de resistir les conseqüències. Els enemics d’Israel necessiten evidenciar que mai cessaran en el seu assetjament malgrat l’alt preu que sovint paguen per això. Com em va dir una vegada un dirigent israelià, "al Pròxim Orient el lleó i el xai poden conviure sempre que de tant en tant es canviï el xai". Aquesta lògica malsana és a l’arrel dels brutals atemptats del 7-O, la matança posterior a Gaza i l’escalada d’atacs entre Tel-Aviv, Teheran i Hezbol·là. Pas a pas, resposta a resposta, l’Orient Mitjà es troba davant l’abisme d’una guerra regional de conseqüències imprevisibles. Tret d’una, perquè un fet sí que és previsible: en cas de passar, seria una sagnia per als civils, eterns xais.

Haniyeh ha sigut assassinat a Teheran com a convidat en la presa de possessió del nou president, Masoud Pezeshkian. Dins de la lògica del lleó i el xai, és difícil imaginar un acte d’agressió més flagrant pel qual l’Iran se senti forçat a respondre. De passada, talla en sec qualsevol possibilitat de treva a Gaza, ja que Haniyeh liderava les negociacions palestines. Amb aquest assassinat, la guerra es perpetua a la Franja i està a punt d’esclatar a la regió. Al seu article, Issacharoff explica que aquest és just el desenllaç que desitja Itamar Ben-Gvir, el ministre de Seguretat Nacional soci de coalició de Benjamin Netanyahu.

Hi ha diversos exemples de pensament màgic en la crisi que va esclatar el 7 d’octubre que dificulten entendre el que passa. Un d’aquests és el lament per la doble moral i la impunitat de què gaudeix Israel. Un altre és que Netanyahu està portant el seu país al desastre per pura supervivència política. Si a Israel no se li permetés tot, si Netanyahu no fos el primer ministre, la pau seria possible.

No és tan senzill. En termes geoestratègics, Israel és Occident, "un dels nostres". Pot agradar més o menys, però qualsevol anàlisi que no accepti aquesta realitat està irremeiablement esbiaixada. Tel-Aviv compleix una llarga llista de funcions a la zona, entre les quals ser el gran gendarme i única potència nuclear no és la menor. En cas de guerra oberta amb l’Iran, Occident en serà part implicada, fins i tot a desgrat seu. Sense titubejos, inclosos aquells que reconeixen l’existència de l’Estat palestí.

Netanyahu, per la seva banda, lluita per la seva supervivència política, és cert. Però la seva coalició d’extrema dreta també ha vist en la crisi oberta una possibilitat d’aprofundir la seva agenda interna als territoris ocupats (recuperar Gaza, accentuar l’ocupació a Cisjordània) i a la regió (amb l’Iran com a objectiu). Personalitzar en Netanyahu, que no és el polític més extremista, el lleó més malvat, del seu Govern, impedeix veure la complexa (i incòmoda) realitat de l’Israel d’avui.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

Com sol passar al Pròxim Orient, el problema i la solució arrela en els palestins. En aquest cas, a Gaza. La manera d’evitar un enfrontament a escala regional és forçar un alto el foc a la Franja que obligui cada jugador a resituar-se en el nou tauler. Mentre la partida està en marxa, cadascú intentarà no evidenciar debilitat i alhora millorar la seva posició.

L’assassinat de Haniyeh ho fa encara més difícil. Que a la Casa Blanca hi hagi un ànec coix sense cap capital polític ho agreuja. Però si Occident no es vol veure arrossegat pel seu aliat preferencial a un conflicte obert (una cosa que no li convé), ha de crear les condicions per a aquest alto el foc. Perquè la guerra només s’aturarà quan el preu a pagar per als lleons sigui més alt que prosseguir amb la mort i la destrucció.