La meva gossa: la meva família

Durant els últims dies he repetit massa "és que se’ls estima molt" després de cada davallada en públic, després que un record sobrevingut em provoqués el plor. Odio aquest afegitó. No l’utilitzaria mai per justificar el meu dolor per una pèrdua humana.

Morir-se no és gens fàcil, el cos, encara que estigui malalt, lluita per mantenir-se amb vida, malgrat tot. En el cas d’un animal, és la seva família humana qui unilateralment decideix quan posar fi a la seva vida després d’un diagnòstic terminal. És la decisió més complicada que he pres mai. També és la menys egoista. De res serveix allargar la vida del teu animal només per retardar el moment d’afrontar la seva pèrdua.

Si estàs passant per una situació similar, el teu veterinari de confiança sabrà dir-te quan ha arribat l’hora. En el nostre cas, vam prendr la decisió només tres dies després del diagnòstic. El que havia d’arribar era horrible, vam canviar el seu dolor pel nostre. La meva gossa, adoptada després d’anys de maltractament, no mereixia passar ni un segon de patiment al nostre costat. En aquesta decisió trobo ara el meu consol, encara que sembli estrany.

Estimeu i cuideu el vostre gos com es mereix. No us limiteu a treure’l tres vegades al dia fins a la cantonada, no us conformeu amb posar-li menjar i beure. Tenir un animal és adaptar i transformar la teva forma de vida a les seves necessitats, mai a la inversa. És entendre que un centre comercial no és el seu lloc, com no ho és un xiringuito de platja a l’agost.

Estimar-los en vida i dignificar la seva mort és el millor regal que podeu fer-los.

Notícies relacionades

Per què Pujol torna al pujolisme

Mal vent a ERC

S’ha mort la meva gossa i estic molt trista. La meva gossa també era la meva família.

Per a la Dorita, que ens va triar i ens va omplir d’amor.