Estiu
El món és de les mosques
Em cauen bé les mosques. Crec que m’influeix Antonio Machado: "Vosotras, las familiares, inevitables, golosas / (...) vosotras, amigas viejas, me evocáis todas las cosas". Sens dubte, no hi ha bitxo més familiar que la mosca. Ni més testimoni mut de la nostra vida. Encara que ho sigui només durant vint-i-vuit dies, perquè això és el que dura de mitjana la seva, la d’una mosca domèstica mascle i amb sort (és a dir, alimentada i sense perills). Així que per ser en realitat testimonis de les nostres vides, caldria un llinatge complet de mosques. Una cosa que s’aconsegueix en poc temps, per cert. Les femelles poden posar sis-cents ous per vegada, i al cap de vint-i-quatre hores neixen les larves, que en tres dies seran mosques. 600 mosques cada tres dies no sembla mala mitjana. Això significa, si la meva aritmètica no falla, que d’una sola mosca en menys d’una setmana en poden néixer unes noranta mil. Sens dubte, el món és de les mosques, com sembla que elles saben bé. I parlem només de la mosca comuna, al nostre país hi ha 52 espècies més, incloent-hi les intel·ligents mosques de la fruita, a les quals els científics veneren i dediquen hores d’estudi i molts articles saberuts.
No m’estranya, vist això, que alguns vulguin exterminar-les, sobretot a l’estiu. Ni que existeixin llibres com el que tinc en aquest moment sobre la meva taula, heretat de la biblioteca del meu pare metge: La lucha contra las moscas del parasitòleg Luis Nájera Angulo. "Metge de Sanitat Nacional", diu la portada on també apareix l’any de publicació: 1947.
He evocat tot això aquest calorós dia al llegir que en certs municipis gallecs estan patint, afortunada o no la paraula, una plaga de mosques. Alguna alcaldessa ha sortit en defensa dels seus veïns per queixar-se. Si bé les mosques no són nocives per a la salut física, ho estan sent per a la psíquica, ha dit, a causa de les molèsties que puguin causar. De la interferència de les mosques en la salut mental no en diu res el meu llibre de 1947. M’atreveixo a dir que l’autor no hi hauria estat d’acord: en algun lloc arriba a afirmar que les mosques són bones per mantenir els nens entretinguts. Li falta dir que són animalons simpàtics, però es nota que li desperten simpatia. I vistes al microscopi –hi ha al llibre algunes imatges que ho testifiquen– són éssers rodanxons i peluts que farien el fet com a amorosos peluixos de fira. La dura protagonista femenina d’una novel·la de Claudia Piñeiro presumeix diverses vegades dient: "Jo no mato mosques". Les mosques, és clar, són una altra cosa.
Gràcies al llibre del doctor Nájera sé que a Galícia hi ha molts topònims que tenen a veure amb les mosques, de manera que intueixo que el tema no és nou: Mosca es diu un poble de la Corunya, però n’hi ha molts més: Moscán (Lugo), Moscoso (Pontevedra), Mosqueiro (Ourense) o el meu favorit, Moscas del Páramo, tot i que aquest no es troba a Galícia sinó a Lleó.
Així que m’ha estranyat molt llegir que moltes mosques juntes poden ser "una plaga". Crec que en això els polítics enfadats exageren. Segons el diccionari, una plaga és un conjunt d’éssers de la mateixa espècie "que causa greus danys a animals i vegetals". Les mosques, sens dubte, no causen "greus danys". Molesten, això sí, però no de la mateixa manera a tothom. A alguns els acompanyen, com a Machado. Per comparació, sempre surten guanyant. "Si a les fosques / ja no piquen els mosques / hi ha mosquits / que treballen de nits" diferencia el poeta Pere Quart.
Així que tranquil·litat i convivència. Mentre hi hagi estiu, hi haurà mosques. Hi ha veïns més pesats que elles.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
