L’increïble adeu d’un barber

"M’he jubilat. Després de 47 anys, ha acabat la meva vida professional en aquest beneït ofici artesà. Un perruquer m’acaba de comprar la barberia, així que he aprofitat per jubilar-me.

En el moment de l’adeu a la feina, puc ser absolutament sincer, sense necessitat de voler quedar bé: els anys en aquesta perruqueria que vostè coneix han sigut meravellosos. Ho han sigut gràcies a haver pogut conèixer-lo i enriquir-me gràcies a les converses que hem mantingut ¡Quines bones estones que he passat amb vostè!

Deia Wilde que la tragèdia de ser vell és que ets jove. ¡Quina gran veritat! Malgrat que al meu interior sento ser el de sempre, soc conscient que ja no és el mateix. Que, després de tants anys de desgast per aquest ofici d’enorme esforç físic i importantíssima exigència mental i emotiva, el cos no es reposa amb la rapidesa d’abans. M’és indiferent que el que diré soni a tòpic, però mentiria si no li manifestés el meu més autèntic, íntim, tel·lúric, essencial i sincer agraïment. Les estones amb vostè m’han fet millor persona.

El meu avi i el meu pare van ser barbers. La meva mare va ser perruquera de senyores. Quan ella es va jubilar, la recordo trucant a les seves clientes i plorant quan els deia que deixava la perruqueria. En la inconsciència i bajaneria de la meva (¡ai!) llunyana joventut, no entenia per què la meva mare reaccionava així.

Ara ho entenc tot.

Ara la comprenc.

El meu pare deia: ‘Quan era jove, volia jubilar-me, i a l’arribar el moment, resulta que soc gran’. L’edat adulta té colors i matisos que la joventut no coneix. Ni tampoc comprèn.

Tots aquests sentiments ambivalents ,m’estan dominant ara mateix.

Estic conforme amb la situació i alhora m’embarga una gran tristesa. Sembla un jeroglífic, però quan el temps t’atrapa, no entens què ha passat, ni com has pogut arribar fins aquí. Abans-d’ahir estava fent batxillerat o el servei militar, tot estava per estrenar, la vida tenia molts capítols per complir i, sense adonar-me’n, avui m’estic acomiadant professionalment. Té nassos.

A la pregunta de com es veia de gran, Lennon deia: ‘Assegut al porxo, revisant el meu àlbum de bogeries’. El meu àlbum no té gaires bogeries, la veritat, però té centenars, milers, milions de vivències, boniques i enriquidores. Les que he viscut amb vostè en aquelles breus estones de la tallada de cabells, però que per a mi han sigut del millor. De veritat.

M’agraden les coses que donen sentit a la vida, com per exemple, i entre d’altres moltes: Los Sírex, l’Estudiantes de bàsquet, crec que als Beatles hi cap i hi ha l’univers sencer, Los Salvajes, l’Sporting de Gijón, els llibres de José Luis Garci, la xocolata soluble Valor, Los Brincos, l’arquitectura racionalista, els atles universals, l’aire condicionat salvatgement exagerat, Los Secretos d’Enrique Urquijo, Manolo Morán, els mobles art decó, les estilogràfiques Montblanc, les fotos de Català-Roca, l’olor dels llàpissos de colors Alpina, la cervesa d’aixeta, Fred Astaire, Micky y los Tonys, els bars madrilenys amb caps de gamba a terra, les novel·les que són novel·les, passejar a la sortida del sol per una ciutat desconeguda, el Diccionario Lafuente, la Bultaco Metralla GTS, el castís, asseure’m en un banc de l’avinguda de Roma, les pel·lícules romàntiques (que tinguin molts amors), les petxines variades, pernoctar, recordar els bons professors, les esglésies construïdes als 70, les llibreries d’ocasió (que facin molta olor a pols i humitat, sisplau), parlar de discos, comprar discos, escoltar discos, el riure incontenible amb amics, les patates fregides, la mirada de Spencer Tracy, el grup Fotos de la Novia, demanar consell cibernètic a l’Alejandro, comprar més llibres dels que pugui llegir en dues o tres vides, o que, directament, no necessiti (aquests són els millors); principal i essencialment, estar amb Rosa, la meva dona, i amb l’Alejandro i el Guillermo, els meus fills.

La vida és plena de coses meravelloses.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Portaré amb alegria, en el més íntim del cor, la immensa riquesa que vostè m’ha donat.

Tota aquesta incontenible, inconnexa, desmanegada (i insuportable) xapa, únicament era per dir-li una cosa molt important... Gràcies".