Veritats federals incòmodes

Fins al moment present, s’ha mantingut una obstinació a tractar igual els desiguals (un principi evident d’iniquitat vertical), quan és notori que la pluralitat espanyola no ho empara. La nació il·liberal acostuma a jutjar com a poc solidària la nació que demana respecte a la seva diferència. Li diu que li impedeix clarament sortir d’un règim comú, quan aquesta prohibició és la prova més fefaent de la solidaritat forçada que sobre seu s’exercita. No se la deixa variar l’encaix perquè hom sap de la necessitat de continuar-li carregant bona part de la redistribució territorial. Així mateix, no conec cap principi de federalisme que justifiqui que no pugui existir un pacte fiscal amb una nació liberal, hagut compte de la seva grandària; una possibilitat concertada, admesa a altres nacions que pacten una quota exempta de contribucions solidàries, fins i tot sota la influència o domini de la nació il·liberal. No veig arguments per negar procediments diferenciats a qui d’entrada no qüestiona la redistribució conjunta: un pacte fiscal amb el mateix anivellament que a l’actualitat fins i tot es negligeix, per evitar conèixer-ne l’especificitat. I podria seguir

Sovint em demano les causes que el nacionalisme espanyol sigui tan poc liberal, il·liberal en diria Walzer. "No respectar les vocacions majoritàries d’un nacionalisme sobre un altre fa que un nacionalisme esdevingui il·liberal" (M. Walzer a La lucha por una política decente. Sobre liberal como adjetivo. Katz Editores, 2024). "Els nacionalistes liberals són defensors de l’alliberament nacional fins i tot, o especialment, quan els nacionalistes il·liberals de la seva pròpia nació s’oposen als moviments d’alliberament" (pàg. 85). En realitat, "els socialistes democràtics obtenen millors resultats quan reconeixen les lleialtats nacionals del seu poble i construeixen partits nacionals forts", com diu D. Miller. I afegeix, "L’Estat del benestar i els programes per protegir els drets de les minories sempre han sigut projectes nacionals, justificats sobre la base que els membres d’una comunitat que es sent com a tal s’han de protegir uns a altres i garantir-se mútuament el mateix respecte. De fet, quan les identitats nacionals es debiliten les elits corporatives, expat, tenen altrament via lliure per imposar la seva pròpia agenda. Els EUA es defineixen com la gran no-nació configurant un dels estats de benestar més precaris del món" (pàg. 85 de l’obra esmentada).

Notícies relacionades

Swifties, el poder dels fandoms

¿I ara què?

En aquest sentit, els EUA, un país altament federal, no han volgut ser mai una nació com a tal: són, de fet, una democràcia de nacionalitats, el motor de la qual té com a propòsit produir ciutadans compromesos amb la democràcia constitucional, i no per promoure la cultura de cap grup nacional o ètnic. Una Espanya federal necessitaria avui no d’un nacionalisme il·liberal sinó amb el més gran respecte per una democràcia constitucional de veritat.

Espanya necessita clarificar si les competències d’un (l’Estat) són extensives cap a les dels altres (les comunitats autònomes) i així si calen blindatges, o simplement són subsidiàries (com a Alemanya: "si no són de la Federació explícitament, són dels Länder"); activar un mecanisme d’anivellament vertical des dels recursos propis de l’Estat (també com a Alemanya) i no sota el mal rotllo de l’horitzontalitat, que treu d’unes comunitats per donar a d’altres, creant la imatge de qui té més necessitats no cobertes és culpa d’alguna altra comunitat rica, i (a diferència d’Alemanya) un acord transparent de recursos entre l’Estat i les diferents comunitats (pacte amb l’Estat, i no entre aquestes). I això fem ara. A veure si serveix per reencaixar les peces desafectes.