Desperfectes
Boires del PSOE
La resposta vaporosa de Pedro Sánchez amb Veneçuela ha sigut el compàs d’espera, la distracció
Pedro Sánchez ha menat el PSOE a un col•lapse estratègic i els trens socialistes es creuen perillosament en direccions oposades. La boira del trajecte s’espesseix. Perplexos amb la saga dels Sánchez a la Moncloa, els votants socialistes veuen com Pedro Sánchez proposa un preacord de sobirania fiscal amb ERC. Van ser d’impacte les respostes dràstiques dels barons territorials i la intervenció severa de Felipe González. Si els barons territorials del PSOE han pautat un rebuig frontal al preacord fiscal amb ERC, costa pensar que ho facin d’esquena a l’estat d’opinió dels seus votants i de la seva organització regional.
A continuació, l’autòcrata Maduro ha perdut les eleccions a Veneçuela amb un frau electoral de proporcions grotesques. Maduro va aconseguir l’impossible: empitjorar al màxim la funesta herència del chavisme. La destrucció institucional i econòmica de Veneçuela és el cop d’estat permanent.
Davant l’evidència de la derrota electoral, Maduro s’escridassa i diu, com és propi dels sistemes d’inspiració mixta –en aquest feixista i neototalitària–, que tot prové d’una conspiració criminal i que s’ha de dur a la presó Corina Machado.
Pedro Sánchez calla i això afecta la posició internacional d’Espanya, un factor que gairebé mai interessa a la ciutadania tant com la política interior, tot i que vivim en un món interconnectat. De tota manera, pel que fa al règim de Maduro i l’alternativa que representa Corina Machado, la discrepància tan tibant en el PSOE entre la crítica al chavisme de l’expresident Felipe González i la línia prochavista de l’expresident Rodríguez Zapatero se suma ara a la tensió manifesta que generen les cessions fiscals del president Pedro Sánchez a ERC. És una suma catastròfica per al PSOE.
Felipe González ha defensat la integritat de Corina Machado i ha estat molt crític amb la resistència del chavisme a una transició pactada. Rodríguez Zapatero, en canvi, representa els interessos de Maduro, en coincidència amb Podemos i Sumar. La resposta vaporosa de Pedro Sánchez és el compàs d’espera, la distracció, mentre els Estats Units, la Unió Europea, l’OEA i la gran majoria de democràcies del món apostaven per la transició democràtica a Veneçuela. Fins i tot Lula da Silva està mediant, segons sembla, a petició de Joe Biden. Aparentment secundària en comparació amb la trencadissa causada pel preacord amb ERC per investir Salvador Illa, la qüestió veneçolana també pot inquietar el votant socialdemòcrata.
Per al PSOE són tensions existencials. Potser afecten més la generació felipista que l’actual, però mutar l’ADN d’un partit amb més de cent anys d’història gairebé mai dona bon resultat. Tenim les conseqüències traumàtiques de les lluites entre Indalecio Prieto i Largo Caballero als anys trenta. A diferència, el dilema de l’OTAN va ser resolt en el seu moment, de la mateixa manera que Felipe González va renunciar al marxisme. Certament, estem en un altre segle, molt voluble, amb poc sentit històric i més irresponsabilitat política. Això porta a bloquejar les institucions i dir que s’ha pacificat Catalunya. L’agost pot ser l’escenari de la gran escapada.
