Editorial
A l’equador dels Jocs de París
En l’àmbit esportiu, dos noms destaquen sobre els altres: el nedador Léon Marchand i la gimnasta Simone Biles
Simone Biles gana la medalla de oro en gimnasia artística /
A l’arribar a l’equador dels Jocs Olímpics de París ja estem en condicions d’analitzar els pros i contres de la celebració esportiva, però també de l’impacte sociopolític que té un esdeveniment d’aquesta magnitud. Hem de recordar, com explicita l’especial d’EL PERIÓDICO, els antecedents que van precedir la cita olímpica en un món convuls, amb dos principals conflictes vigents (la guerra entre Rússia i Ucraïna, la invasió de Gaza per part d’Israel i la hipotètica deriva cap a una conflagració regional) i amb una allau de campanyes de desinformació i agitació que es van centrar en anuncis de suposats atemptats terroristes, en un rebrot de la pandèmia per coronavirus o en amenaces més o menys difuses sobre la seguretat. L’atac "massiu i coordinat", segons les autoritats, a tres línies fèrries d’alta velocitat just a l’inici dels Jocs va encendre totes les alarmes, en un ambient enrarit a tot França.
A l’equador dels Jocs de París /
En un altre ordre de coses, la cerimònia inaugural, que va acabar de manera espectacular, va tenir molts alts i baixos i va generar tota mena de polèmiques, incloent-hi les religioses i socials per la famosa escena de L’últim sopar o per l’episodi de la Revolució Francesa. En qualsevol cas, la brillant elevació del peveter com un globus aerostàtic que ascendeix fins als 60 metres als Jardins de les Teuleries i que simula el foc olímpic i rendeix homenatge als germans Montgolfier, s’erigeix també com a emblema d’uns Jocs que, per sobre de tot, han significat la resurrecció de l’esperit olímpic entre els espectadors i els protagonistes, àvids de públic i expectació després de l’edició de Tòquio del 2021, en plena pandèmia.
París ha apostat per un esdeveniment esportiu que es desenvolupa majoritàriament en plena ciutat i que exhibeix la grandeur francesa amb els més coneguts edificis i monuments com a extraordinari teló de fons o escenari, començant per un Sena que promet tornar a ser un espai amable (i aprofitable) per a la ciutadania després de més de deu anys de treballs de salubritat i més de 1.400 milions d’euros invertits. Tot i així, un dels moments més crítics va ser el de la disputa del triatló en unes aigües amb elevats índexs de contaminació fecal fins al mateix moment d’una prova que va centrar les polèmiques.
Quant a l’àmbit estrictament esportiu, hi ha dos noms propis que destaquen per sobre dels altres. Les quatre medalles del nedador Léon Marchand (foto) l’han convertit no només en heroi nacional francès, sinó en referent mundial. Així mateix, la impressionant exhibició de la gimnasta Simone Biles, la millor de tota la història, recuperada del desequilibri físic i mental de Tòquio, representa el triomf de la resiliència i també un exemple de superació al més pur esperit olímpic.
La delegació espanyola, a l’espera dels probables èxits col·lectius (en disciplines com el futbol, el waterpolo o el bàsquet femení) o d’individuals com Alcaraz en tennis, s’ha hagut de conformar amb el balanç discret d’un or, una plata i dos bronzes, amb la mirada posada en una setmana que pot significar un canvi de tendència en la consecució de les anhelades medalles.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.