Salvador Illa: "Pas a pas"

La decisió d’ERC, molt treballada per Marta Rovira i gairebé tota la direcció del partit, és rellevant perquè evitarà –si res nou ho impedeix– una altra repetició electoral que podria no solucionar res, ja que la situació que apunten les enquestes seria semblant: absència de majoria constitucionalista i pèrdua, per primera vegada en molts anys, de la independentista.

Ara, la formació d’un nou Govern permetrà abordar molts problemes arrossegats. El Govern Aragonès ja va ser una inflexió respecte a l’etapa Torra, però va quedar molt afectat per la ruptura de la coalició amb Junts. I l’elecció d’Illa –bon ministre de sanitat en moments convulsos– hauria de ser apreciada pel constitucionalisme de la resta d’Espanya.

No ho tindrà fàcil

També és rellevant perquè Catalunya assumeix que ha de ser governada –no hi ha cap altra solució possible– per un pacte d’investidura del PSC i ERC –dos partits diferents i molt enfrontats el 2017– amb el suport dels comuns. És un pacte amb la realitat. Per primera vegada des de 2010, amb José Montilla, Catalunya tindrà un president socialista i constitucionalista. I amb els vots independentistes d’ERC. Ja va ser així amb Pasqual Maragall i José Montilla. És una cosa que després dels llargs anys de radicalització no ha sigut fàcil. I que hagi sigut votat només pel 53,5% de la militància d’ERC malgrat el suport de tota la direcció –amb l’ambigüitat de Junqueras– ho corrobora.

Illa no ho tindrà fàcil. Governar en minoria no ho és i fer-ho en un país molt plural, amb vuit grups parlamentaris, implica saber pactar. I pactar exigeix renúncies i cessions que no agradaran ni a socialistes ni a republicans. Però a Catalunya hi ha un ampli consens –fins i tot en patronals i sindicats– per a un canvi del sistema de finançament. No pot ser que –partint de la solidaritat interregional i que els impostos els paguen les persones i no els territoris– Catalunya sigui la tercera comunitat a aportar recursos a l’Estat i la desena (pitjor encara si comptem el cost de la vida) a rebre’ls.

Passar a un finançament propi per a Catalunya o a un concert econòmic solidari no és una assignatura normal. D’entrada, exigirà una reforma de la LOFCA (llei de finançament autonòmic) que requereix majoria absoluta al Congrés i no és gens segur –ja hi ha declaracions contràries– que tots els grups que van recolzar la investidura de Sánchez li donin suport. I segons el redactat podrà argumentar-se que exigeix una reforma prèvia de la Constitució.

No és previsible que el PP la recolzi, però seria necessari evitar el que va passar amb l’Estatut del 2010, que el conflicte amb el PP va fer naufragar. Recordem que Carod-Rovira ja va posar llavors gran afany a aconseguir el suport de Josep Piqué. I potser el més rellevant, Catalunya, amb la quota de solidaritat autonòmica –que forma part del pacte– i el Govern Sánchez hauran de trobar fórmules perquè altres autonomies no resultin perjudicades. La reforma no passarà si té un front en contra de comunitats populars i socialistes com Andalusia, València, Castella-la Manxa i Astúries.

Notícies relacionades

El que digui Mario Draghi

¿Com està el cotxe elèctric?

Estem doncs davant un canvi amb riscos que exigeix molt diàleg. Fins i tot amb Junts que, potser només de moment, s’ha mostrat contrari al pacte. Però si la reforma s’embarranqués, tot podria descarrilar. Ni el PSC, ni ERC, ni Sánchez, ni fins i tot Feijoo poden no tenir en compte el precedent d’Estatut.

Em diu un conegut empresari que, donant per segura la seva presidència, va felicitar Illa per SMS la nit del 12 M i que ell va contestar: "Pas a pas". Doncs això, ara toca el missatge d’investidura i després un govern ampli (no implica nombrós) que inspiri molta confiança en Catalunya i el màxim respecte a tot Espanya. La resta no es donarà per afegiment, però per aquí cal començar.