‘Twisters’ i la nostàlgia climàtica

Les onades de calor que tant ens espantaven fa uns anys s’han convertit en un element quotidià de la nostra vida, i cada avís meteorològic sembla una sirena d’alarma d’aquestes que fan posar a resguard ciutadans que pateixen una guerra massa llarga i que senten sense emoció, però amb el ressort automàtic que els porta a buscar refugi. Ens hem adaptat a la vida amb ventilador i buscant l’ombra, a beure molta aigua i a planejar l’oci amb aire condicionat. El nostre mal cap com a societat ens ha portat fins aquí: no, no estem complint els compromisos per acabar amb els combustibles fòssils. No, no estem fent els deures per reduir la pol·lució i les emissions.

L’amnèsia climàtica ens porta a oblidar que estem en una situació d’emergència. Adaptar-nos per sobreviure està bé, però no és el camí que pot frenar que d’aquí a 10 anys encara estiguem més acalorats i potser reclosos durant mesos per evitar les temperatures incendiàries de l’exterior. Potser davant aquesta amnèsia adaptativa que portem als gens encara hi podrem fer alguna cosa: som tan proclius a oblidar les males experiències, com a mecanisme involuntari per reduir el trauma, com ho som per abonar la nostàlgia de temps millors. Ho hem vist en les nostres revisions de dècades passades, en moda i en cultura, també en la nostra afecció als records més estimats d’infància i adolescència. ¿Per què no treballem en la nostàlgia climàtica? Que una pel·lícula d’aventures disfressada de catàstrofes naturals com Twisters estigui triomfant a la cartellera dels cines no és una anècdota. La pel·lícula sobre uns investigadors i caçadors de tempestes que miren de frenar una conjunció tan impossible com terrorífica de destrucció és una versió actualitzada d’un gran clàssic dels anys noranta, Twister.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Entre el públic d’aquest blockbuster hi tenim famílies i adolescents, també adults, que d’alguna manera exorcitzen pors, imaginen per primera vegada o recorden una experiència impactant. I si apel·léssim a aquesta nostàlgia climàtica per empènyer un relat d’estius plujosos, aquells que a mitjans d’agost ens reunien amb família o amics en partides llargues de jocs de taula –sí, els jocs de taula també viuen ara una edat daurada–, de setmanes de descans en q uè passàvem el dia a la platja jugant a la vora del mar o prenent gelats al xiringuito, perquè anar a la platja era refrescar-se, no una activitat de risc en què has de portar un factor altíssim de protecció i has de cronometrar el temps a la intempèrie per no patir un cop de calor. A les migdiades que només necessitaven una persiana entretancada. A una vida que no sabia què era l’aire condicionat.

El record d’aquells temps pot ser el millor aliat contra l’oblit, el millor esperó contra la inacció. L’emoció que compartim davant una nova tempesta ha de portar-nos a protegir-les com un bé que ens connecta amb el nostre passat i amb tot el que hi va ser i estaria bé no perdre.