Ultradislèxia

No dic més noms perquè la Laura ha tingut l’amabilitat d’esmentar l’incident a La Vanguardia. Dic amabilitat sense ironia, amb gratitud.

La Laura Freixas fa al fil d’aquesta ¿anècdota? una interessant reflexió sobre la necessitat de transcendir tanta polarització i, si més no, asseure’s a escoltar els arguments discrepants, ultradreta inclosa, si no volem que segueixi creixent. És l’únic punt del seu brillant article que m’ha fet dubtar: vol dir que la ultradreta té dret a pensar, o que els que pensem tenim dret que no se’ns vulgui tapar la boca dient que som d’ultradreta? (O assassina, tornant al dret a l’avortament.)

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

És igual. Jo segueixo pensant. Com a persona i com a dona. Parlant de dones, convido a llegir el meravellós llibre Coraje (Sekotia), de la Hanan Serroukh, una catalana de pares marroquins que amb 16 anys es va haver d’escapar de casa per fugir d’un matrimoni forçós. De veure’s al carrer amb 2.000 peles a revolucionar el treball social fundant l’entitat Punt de Referència.

Jordi Pujol la va voler fitxar. Ella li va donar carabasses. Avui col·labora amb les forces de seguretat per a rescatar fills de la immigració del salafisme. La Hanan Serroukh posa histèrics per igual els multiculturals folklòrics i els xenòfobs. M’encanta. Seguim pensant.