El sopar de carmanyola
El calendari electoral ha ofert un mal tràngol per a molts catalans: dedicar part de les vacances a explicar pels pobles d’Espanya en què consisteix aquest concert financer a la catalana que han pactat el PSOE i ERC, què vol dir que l’Agència Tributària de Catalunya gestionarà, recaptarà, liquidarà i inspeccionarà tots els impostos. És veritat que els catalans han fet molta pell morta, fa anys que expliquen l’Estatut, el català emprenyat, el procés, l’1-O, les batusses dels piolins, la marxa de Carles Puigdemont, per què la presó no és manera de fer política, els indults i l’amnistia, per centrar-nos en l’última dècada i no remuntar-nos a clàssics en les converses dels sopars del carmanyola del 15 d’agost: per què es parla català a Catalunya, en què consisteix la immersió lingüística i per què els culers prefereixen jugar bonic a col·leccionar Champions.
Repte especialment ardu
Pero el repte d’aquest estiu és especialment ardu. Cosins, oncles, sogres i amics de glorioses nits d’orquestra i disco mòbil dignes del fill de Mari Carmen esperen amb ànsia els parents catalans perquè els expliquin la diferència entre el finançament singular i el concert basc i com afecta el principi d’ordinalitat la solidaritat entre autonomies una vegada Catalunya abandoni el règim comú. El que havia de ser l’estiu de l’amnistia s’ha convertit en l’estiu del finançament, i a falta de saber què acabarà passant amb Carles Puigdemont, parlar de diners és molt més complicat que de l’encaix d’un perdó polític en l’ordenament constitucional.
Notícies relacionadesNo serà fàcil per als estiuejants explicar un acord que a Catalunya recolzen un partit no independentista i un que sí que ho és per tirar endavant no una legislatura, sinó una investidura. Molts independentistes (Junts et al) n’abominen, igual que els partits a la dreta del PSC. Ho complica encara més que al PSOE sembla no agradar-li a ningú que no estigui al Govern, i que l’esquerra de l’esquerra resulta que no és el que es diu federal, sinó que escombra cap a casa, de València a l’Aragó passant per Galícia. És com quan tothom va criticar l’Estatut català i alhora tots volien un Estatut com el català...
Quina mandra, un altre estiu més lidiant amb una crisi d’encaix de Catalunya dins d’Espanya...
