El sopar de carmanyola

El calendari electoral ha ofert un mal tràngol per a molts catalans: dedicar part de les vacances a explicar pels pobles d’Espanya en què consisteix aquest concert financer a la catalana que han pactat el PSOE i ERC, què vol dir que l’Agència Tributària de Catalunya gestionarà, recaptarà, liquidarà i inspeccionarà tots els impostos. És veritat que els catalans han fet molta pell morta, fa anys que expliquen l’Estatut, el català emprenyat, el procés, l’1-O, les batusses dels piolins, la marxa de Carles Puigdemont, per què la presó no és manera de fer política, els indults i l’amnistia, per centrar-nos en l’última dècada i no remuntar-nos a clàssics en les converses dels sopars del carmanyola del 15 d’agost: per què es parla català a Catalunya, en què consisteix la immersió lingüística i per què els culers prefereixen jugar bonic a col·leccionar Champions.

Repte especialment ardu

Pero el repte d’aquest estiu és especialment ardu. Cosins, oncles, sogres i amics de glorioses nits d’orquestra i disco mòbil dignes del fill de Mari Carmen esperen amb ànsia els parents catalans perquè els expliquin la diferència entre el finançament singular i el concert basc i com afecta el principi d’ordinalitat la solidaritat entre autonomies una vegada Catalunya abandoni el règim comú. El que havia de ser l’estiu de l’amnistia s’ha convertit en l’estiu del finançament, i a falta de saber què acabarà passant amb Carles Puigdemont, parlar de diners és molt més complicat que de l’encaix d’un perdó polític en l’ordenament constitucional.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

No serà fàcil per als estiuejants explicar un acord que a Catalunya recolzen un partit no independentista i un que sí que ho és per tirar endavant no una legislatura, sinó una investidura. Molts independentistes (Junts et al) n’abominen, igual que els partits a la dreta del PSC. Ho complica encara més que al PSOE sembla no agradar-li a ningú que no estigui al Govern, i que l’esquerra de l’esquerra resulta que no és el que es diu federal, sinó que escombra cap a casa, de València a l’Aragó passant per Galícia. És com quan tothom va criticar l’Estatut català i alhora tots volien un Estatut com el català...

Quina mandra, un altre estiu més lidiant amb una crisi d’encaix de Catalunya dins d’Espanya...