La treva s’allunya de Gaza

Les multituds dels funerals celebrats a l’Iran, amb els màxims dirigents de la república dels aiatol·làs a la tribuna, i a Qatar són una mica més que actes d’homenatge. Els oradors en les dues cerimònies han multiplicat les promeses de venjança i la comunitat internacional sembla incapacitada per aturar la guerra de Gaza i auspiciar una sortida negociada.

El fet és que, més que mai, és apressant aturar una guerra a dies de complir deu mesos i evitar una extensió regional del conflicte. Però els assassinats selectius d’aquesta setmana han reforçat els caps més radicals de Hamàs a l’interior de la Franja i els seus iguals al Líban (Hezbol·là) i al Iemen (els líders houthis).

Alhora, a despit de la realitat sobre el terreny, el primer ministre d’Israel, Benjamin Netanyahu, se cenyeix tots els dies a les exigències dels seus aliats d’extrema dreta de no desistir en l’objectiu proclamat l’octubre de l’any passat d’aniquilar Hamàs. Un propòsit que el desenvolupament de la guerra ha demostrat inabastable, convertida la matança de Gaza en un mecanisme d’activació de nous i joves seguidors del moviment.

La gran paradoxa és que Hamàs es va beneficiar en el passat del propòsit d’Israel de convertir-lo en un factor de distorsió que debilités l’Autoritat Palestina, l’interlocutor disposat a progressar pel camí de la solució dels dos estats, de la qual Netanyahu i els seus socis de Govern no volen ni sentir parlar. En aquesta tessitura, finat Haniyeh, l’exaltació del màrtir alimenta l’estratègia de l’ala radical de Hamàs, encapçalada per Yaya Sanuar, màxim líder militar a la Franja.

Si amb Haniyeh era possible acordar alguna forma d’alto el foc –la treva en tres fases que mai va anar més enllà dels enunciats–, és difícil imaginar que els seus successors acceptin en l’immediat comprometre’s en una negociació en la qual els EUA han d’exercir un paper determinant, si més no sigui a través dels seus principals aliats àrabs.

Tenien raó els que van advertir al seu dia que la prolongació de la guerra de Gaza comportava un gran risc d’extensió de la crisi a la perifèria d’Israel, singularment al Líban, amb una implicació més significativa de l’Iran en la inestabilitat del Pròxim Orient. També ho estaven i ho estan els que han recordat que el dret d’Israel a la legítima defensa no és un xec en blanc per posar en pràctica una lògica de terra cremada.

De tot això se n’ha aprofitat Hamàs per tal d’activar a favor seu una part important del carrer àrab i mantenir intacta la seva pretensió de ser un actor ineludible en la resolució del conflicte malgrat haver desencadenat la clatellada terrorista del 7 d’octubre de l’any passat en territori israelià. Haniyeh havia transmès alguna disposició al possibilisme des del seu exili qatarià, malgrat perdre en la guerra tres dels seus fills; és dubtós que els seus successors mantinguin semblant posició, tot i que l’informe de baixes a Gaza no deixa de créixer cada dia que passa.