Investidura d’Illa, però...

Puigdemont va fer aquesta promesa en campanya i com a arma electoral. Però el PSC li va guanyar les eleccions (42 a 35 escons) i l’independentisme va perdre, per primera vegada en molts anys, la majoria. L’única sortida per no repetir eleccions era el pacte del PSC amb ERC, dos partits diferents (constitucionalista un, independentista l’altre) que a més van estar molt enfrontats el 2017. I és un pacte positiu, pels números (no hi ha cap altra majoria políticament factible) i perquè el progrés i benestar de Catalunya exigeixen superar els blocs del 2017.

Però aquest pacte va contra els interessos de Puigdemont, que amb aquest Parlament no pot ser investit i aposta per la repetició electoral. Per això, per pressionar ERC, va repetir la seva promesa. ¿Us atrevireu a fer president Illa, just quan jo torni i sigui detingut per ordre del Suprem?

Una gran millora

Tot i això, ERC –de la mà de Marta Rovira– ha arribat a un acord gens fàcil amb el PSC que ha sigut avalat pels militants republicans i que –malgrat els problemes que pot generar– suposarà una gran millora per al finançament de Catalunya. Potser el salt més gran en la sobirania en 47 anys, com afirma Pere Aragonès. Però per a Puigdemont és una mala solució, vol fer-se detenir i –com a mínim– retardar i complicar la investidura d’Illa. Malgrat que l’hi han desaconsellat fins i tot exconsellers de Junts com Jaume Giró.

A cap polític li agrada perdre i Puigdemont no es rendeix. És astut i sap vendre el producte. Però negar la realitat –no hi ha majoria sobiranista i el 53% (contra el 40) no vol la independència, segons la mateixa Generalitat– no té bones conseqüències. Per a ningú.

Puigdemont i Junts no són Catalunya, sí una part important (19,4%). No poden parlar en nom de tots. Cert que el 2017 va ser destituït pel 155, que ell considera il·legal, però la història no té mai marxa enrere. I no ha guanyat mai les eleccions. El 2015 va guanyar Junts pel Sí (CDC i ERC) amb Romeva de número u i Mas de candidat. Però la CUP va voler enviar Mas a la paperera de la història i Puigdemont va ser el suplent. El 2017 va guanyar Junqueras en un dur duel, però va ser superat per l’"espanyolista" Inés Arrimadas. I el 2024 ha perdut davant Illa i Aragonès.

Tampoc té sentit que, després d’anys de no deixar-se atrapar pel Suprem, ho faci ara –quan la llei d’amnistia s’acabarà imposant– per aixecar acta que el Suprem no l’hi aplica, que ERC s’ha equivocat (o pitjor) i acusar-la de ser la culpable de la seva detenció. ¡Quin disbarat!

L’amor propi i l’ambició són qualitats rellevants en tot polític amb aspiracions, però no es poden confondre els somnis i la realitat. I els infortunis també són realitat. I no seria lògic que una "pinça fàctica" entre Puigdemont i el Suprem servís per retardar i complicar la voluntat del Parlament. Sí, la política fa estranys companys de llit. I resulta que ni a Puigdemont ni a la dreta de Madrid –¿estrany?– els agrada que per primera vegada des del 2010 –abans del procés– un constitucionalista torni a presidir la Generalitat.

Notícies relacionades

El que digui Mario Draghi

¿Com està el cotxe elèctric?

El 2017 Salvador Illa va recolzar el 155 mentre Marta Rovira plorava per si Puigdemont no proclamava la independència. Que ara Illa i Rovira –llavors tan enfrontats– hagin sabut pactar és una bona notícia. Potser Catalunya tornarà a ser pactista. Passi el que passi avui, tot s’ha de resoldre aviat. A més, agradi o no al Suprem, la llei d’amnistia avui és llei, ja que ha sigut aprovada per les Corts espanyoles. I a més, com ha escrit Ernesto Ekaizer, la interlocutòria del Suprem que no considera amnistiable la malversació està recorreguda. Per tant, no és ferma.

Sigui com sigui, res ha de poder impedir que el Parlament –en el marc de les seves legítimes atribucions– voti una investidura que té majoria.