De les síndromes de les dones

La primera és la síndrome de la Dona Meravella, que fa al·lusió a l’heroïna Superwoman, un personatge de còmic. Aquesta síndrome apareix durant els vuitanta, quan la dona s’incorpora massivament al món laboral. Fins aleshores, l’ocupació principal de moltes dones havia estat la cura de la llar i dels fills. Aquesta síndrome s’utilitza per descriure una dona que pot amb tot: la feina de fora de casa i la de dins. I que a sobre té temps per cuidar-se, per als amics i per a la parella. Se la descriu com una persona perfeccionista, que no sap delegar perquè ella ho fa millor i més ràpid. Però per dins viu amb ansietat, esgotada físicament i emocionalment i, de tant en tant, s’ensorra emocionalment i no sap per què.

Més tard, quan algunes dones van començar a arribar a càrrecs de responsabilitat, es va popularitzar la síndrome de l’Abella Reina. Eren les primeres, pioneres, i algunes van preferir continuar rodejades d’homes, qualificant altres dones com a incompetents o com a rivals. L’exemple per excel·lència en va ser Margaret Thatcher, la Dama de Ferro. Primera ministra britànica entre el 1979 i el 1990, i sense cap dona en el seu gabinet.

Els darrers anys ha aparegut la síndrome de la Impostora. Recull la sensació d’una dona de sentir-se un frau. Ella mateixa considera que la sort ha tingut un paper important a l’hora d’aconseguir la posició professional que té. I viu amb la por que, tard o d’hora, algú s’adonarà de la seva incompetència o manca de coneixement i acabarà ridiculitzada davant dels seus col·legues. Relacionat amb aquest, hi ha la síndrome Maripili, que va ser encunyada per la periodista Carme Garcia Ribas. Es descriu com a dones que volen complaure, esforçant-se per agradar, ser estimades o necessitades. Les dones amb aquesta síndrome solen fer comentaris d’autodevaluació, no atorgant valor a les seves tasques professionals.

Darrerament, ha sorgit la síndrome de la Tiara, per descriure aquella dona que treballa molt, de manera discreta però secretament esperant que els seus superiors se n’adonin i acabin valorant la seva feina, oferint-li més sou o una promoció. De manera metafòrica, posant-li una tiara que la coroni. I, és clar, això no passa. La persona que promociona ha fet la seva feina bé, però també ha passat temps visibilitzant-se, fent networking, i assegurant-se que l’entorn proper sap com li agradaria progressar.

Sens dubte, totes aquestes síndromes poden ser trets de caràcter amb què les dones ens identifiquem. Ens ajuda posar-hi nom? D’una banda, crec que sí. Tenir un diagnòstic tranquil·litza i, si té nom, vol dir que hi ha prou dones afectades per a batejar-lo. Pot permetre adonar-se’n, i prendre mesures correctores. Però en certa manera, identificar les síndromes és continuar responsabilitzant les dones de no saber fer-ho millor i cal posar de relleu el paper que ha tingut una societat organitzada amb valors patriarcals en l’aparició d’aquestes síndromes.

Notícies relacionades

Swifties, el poder dels fandoms

¿I ara què?

Per exemple, quan la dona va començar a treballar també fora de casa, la síndrome de la Dona Meravella no va anar acompanyada d’un repartiment de les feines no remunerades. I, en ple segle XXI, continua desequilibrat. Per sort, han aparegut nous conceptes com "la doble jornada laboral" i "la doble càrrega mental" que il·lustren millor el que els passa a les dones. També, iniciatives com el "club de les males mares" miren de contrarestar exigències socials que recauen sobre les dones i que no cal que assumim.

Caldrà continuar treballant per a posar-hi context. Contra la síndrome de la Impostora, proposo que els homes que pateixen la síndrome de l’Impostor (que també n’hi ha) s’identifiquin. Contrarestar la síndrome de la Tiara, amb aquella que impulsa a inflar els propis èxits amb la creació de la síndrome del Paó. Per les abelles reines no ens hem de preocupar, perquè ja estan en extinció. Igual que la síndrome Maripili: quan et deixen de dir "nena" o "xata" i se’ns tracta com a adultes, no hi ha cap necessitat de complaure.