La tribuna
Puigdemont, la màgia; Illa, la presidència
Mentre l’expresident es lleva cada dia amb una ocurrència, el nou president es fica al llit repassant el que ha fet durant l’últim mes per intentar millorar en el següent
Catalunya va malament en ensenyament, en gestió ambiental, en eficiència de la seva Administració... Desafiaments gegantins per a un Govern que, ara per ara, governarà en minoria
Salvador Illa, investido president de la Generalitat // Jordi Otix
El dia va començar amb un altre cop de màgia de Carles Puigdemont. Va acabar amb l’elecció de Salvador Illa com a president de la Generalitat. La màgia té una llarga tradició a Catalunya, amb noms com el Mago Pop, que ha portat aquesta tradició fins a Broadway. La política està menys cotitzada. Després dels últims tres lustres, el seu valor està per terra. Conscients d’aquest desgast, Puigdemont i els seus seguidors van inventar el que ha convingut a dir-se l’independentisme màgic. Fet d’il·lusions, cops d’efecte, com una declaració d’independència que va durar 48 segons. Breus, perquè l’espectador no descobreixi on és el truc. Ahir, Puigdemont va portar a terme un dels seus últims cops de màgia, i va aconseguir captar l’audiència. Ho va fer amb la complicitat d’uns Mossos d’Esquadra que van actuar com aquells col·laboradors que necessita el circ perquè tot surti bé. No obstant, no va aconseguir el seu objectiu, impedir la sessió d’investidura, o almenys retardar-la. I el dia va acabar amb la pitjor de les notícies per a ell: l’elecció d’un socialista com a president, amb els vots de l’independentisme històric català.
No imagino Salvador Illa fent el més senzill dels trucs de màgia. Ni tan sols aquells que tots els pares aprenen per deixar parat el seu primer fill. Mentre Puigdemont es lleva cada dia amb una ocurrència, l’altre es fica al llit repassant el que ha fet durant l’últim mes, per intentar millorar en el següent. Llàstima que Puigdemont no fos a l’hemicicle. Els jutges ens han privat d’un espectacle parlamentari que hagués servit per reivindicar la política. El campió del Realisme versus el Gran Mago de l’última dècada. Un senyor avorrit perquè parla dels problemes que tots coneixem, davant un altre de fascinant perquè ningú sap per on sortirà, ni tan sols els més pròxims a ell. Si de cas l’inefable i insondable Gonzalo Boye, personatge ombrívol gens aliè al món del circ. Llàstima, senyories. Si això fos una novel·la de suspens, descobriríem, cap al final, que els extrems van arribar a tocar-se per frustrar-nos d’aquesta meravellosa oportunitat.
Notícies relacionadesEn conseqüència, per a Puigdemont el xou i per a Illa la presidència de la Generalitat de Catalunya. L’un, mag per un dia; l’altre, inquilí del Palau. ¿Per quant temps? No ho sabem, perquè ell mateix ha reconegut que els suports rebuts són només per a la investidura i sumen el que sumen: un vot més que la resta. La victòria d’Illa requeria tanta complexitat que no podia ser fruit d’una carambola. No ho és. Hi haurà temps per analitzar el seu programa i els acords subscrits amb Esquerra Republicana i els Comuns. El que compta avui és la música, no la lletra. Des de la referència a Tarradellas, un dels seus mentors, fins als elogis a Pere Aragonès que Illa va aconseguir sense que a ningú se li escapés el riure. És l’avantatge de la credibilitat, del treball de fons, com les maratons que tant li agraden, i en el qual han destacat Lluïsa Moret (PSC), Marta Rovira (ERC) i Jéssica Albiach (Comuns). Tres dones. ¿Casualitat?
El ple va elegir Salvador Illa com a president de la Generalitat per dedicar-se al que importa: els problemes que té la societat catalana, començant per aquest vergonyós 18% de ciutadans en situacions de pobresa. Catalunya va malament en ensenyament, en gestió ambiental, en infraestructures i en eficiència de la seva Administració. Desafiaments gegantins per a un Govern que, ara per ara, governarà en minoria, i que depèn –no només per millorar el finançament– d’un Govern d’Espanya que té al davant a una oposició forta i esquerpa. A la qual podrien sumar-se els set diputats de Junts per Catalunya, segons com acabi el pols entre Puigdemont i el Tribunal Suprem. No obstant, tornem a la música. Si per a alguna cosa ha servit la sessió d’investidura ha sigut per enfortir, almenys a curt termini, els pactes subscrits pel PSC amb ERC i els Comuns. Així és la política, quan s’allunya de l’il·lusionisme i s’encarna en els problemes reals. Això hauria de contribuir a l’estabilitat i la serietat tan anhelades per la immensa majoria dels catalans.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
