Canvia el clima, canvia la ciutat
La reacció davant la crisi climàtica passa per dues grans línies estratègiques, que ja és impossible plantejar de forma separada, ni aspirar que una de sola en sigui suficient perquè el nostre entorn continuï sent habitable. Una és la mitigació, la sèrie de mesures necessàries per limitar a un increment suportable l’augment de les temperatures del planeta. L’altra, l’adaptació, tots els canvis en la nostra forma de vida i entorn necessaris perquè l’impacte sobre les persones de l’increment de les temperatures, que ja és una realitat i que ja no es compta amb poder revertir, sinó en el millor dels casos contenir, sigui assumible. Les grans ciutats, i en especial les situades en les àrees que ja es veuen més afectades per l’escalfament global, tenen un paper protagonista. Tant per fer la seva aportació en la descarbonització i la reducció de consum energètic com per modificar un hàbitat que, per definició, s’ha adaptat al llarg de la història a les necessitats canviants dels seus habitants.
Hi ha els que consideren la ciutat com una bombolla aliena al que passi en el nostre entorn natural. No és el cas de les polítiques públiques que s’han aplicat i s’apliquen a la ciutat de Barcelona, pionera en la conversió en zona de vianants i renaturalització d’espais lliures a la ciutat i també en la creació dels anomenats refugis climàtics, un concepte que s’ha convertit en referència internacional.
L’adaptació de la ciutat a les temperatures extremes passa per un disseny urbà que, per exemple, prioritzi l’arbratge i l’ombra davant les extensions de pedra i formigó a ple sol. Que afavoreixi que els carrers no siguin un desert i que s’hi pugui viure i socialitzar, tant a les terrasses dels establiments de restauració (un recurs demonitzat per alguns fins fa poc i que va passar a ser reivindicat després de la pandemia) com en espais a l’accés de tothom de forma gratuïta i sense cap necessitat d’anar associats al consum. A les llars, per progressar en l’eficiència de les vivendes i evitar que la pobresa energètica imposi un peatge amb conseqüències en la salut. Sembla obvi però no ho és: podem trobar exemples de rebuig en cadascuna d’aquestes bones pràctiques.
Barcelona va desplegar des de fa uns anys, aquesta xarxa d’espais anomenats refugis climàtics: equipamients públics amb una temperatura confortable, des de biblioteques a centres cívics, accessibles a tots. Aquesta política que busca que tots els veïns trobin un lloc en el qual refugiar-se de la calor a 10 minuts de casa seva, un element més per compensar les desigualtats també en aquest camp, ha continuat avançant. Aquest estiu, Barcelona ofereix 354 refugis climàtics diürns, amb unes 120 novetats incorporades aquest 2024. El tancament d’un terç d’aquests refugis per vacances durant les setmanes de més calor de l’any fa que aquest increment quedi neutralitzat: però sense retrocedir respecte a anys anteriors.
Amb tot, la multiplicació de les onades de calor i nits tropicals suposa un repte per a aquesta xarxa. Potser és cada vegada més necessari que els espais qualificats d’aquesta forma hagin d’adaptar també el seu calendari de funcionament anual. O que els horaris, també de parcs o platges, s’adaptin a les necessitats cada vegada més apressants en horari nocturn.
