Un espectacle incomprensible

Segur que sortiran algunes veus que diran l’habitual "tot està pensat" que tant se sentia el 2017. Però la realitat és que el vodevil escapista que va protagonitzar dijous Carles Puigdemont és tan summament incomprensible com va ser la declaració d’independència del 2017. Llavors ja no es va entendre quina va ser la importància política d’aquella declaració si cap dels polítics que la van fer estava disposat a defensar-la, encara menys qui ni tan sols es va quedar a Catalunya. De fet, el seu únic efecte va ser la desaparició del més preuat políticament: l’autogovern, més enllà dels processos judicials que mai es van haver d’iniciar. Es va perjudicar així la imatge i solvència de la Generalitat. Igual que ahir es va danyar molt greument exactament això, la imatge i solvència, d’una altra de les institucions més importants de Catalunya: els Mossos d’Esquadra, en què treballen moltíssims agents i comandaments que en absolut es mereixen el que ha passat.

Però, al marge de tot això, que descarta la més mínima rellevància política positiva de la performance, positiva per a l’independentisme almenys, costa encara més d’entendre per què Carles Puigdemont ha decidit complicar-se amb aquest afany el seu futur processal. Ja era impossible entendre que decidís tornar justament ara. Mai hauria hagut de marxar, ja que, si no ho hagués fet, la duresa dels processos penals hauria sigut molt inferior. En tot cas, l’expresident va optar per jugar una partida en diversos tribunals europeus que li va sortir mig malament a Alemanya –l’entregaven per malversació–, va estar molt a prop de fracassar absolutament a Itàlia –els seus jutges van estimar erròniament que tenia immunitat quan ja no la posseïa– i va tenir pronunciaments a Bèlgica que gairebé sempre eludien el fons de la qüestió. Tot això en un context en què el magistrat instructor tampoc ha fet servir la seva millor habilitat jurídica per aconseguir l’èxit de l’euroordre, que a més era impossible imputant un exagerat delicte de rebel·lió.

Tot això li va atorgar davant els seus incondicionals una imatge d’invulnerabilitat que mai ha sigut real. Tard o d’hora, abandonades les imputacions hiperbòliques de delictes –rebel·lió i sedició–, a poc a poc el seu cas hauria anat quedant en un oblit que li convenia, però que incomprensiblement, és obvi, mai ha volgut. Perduda l’oportunitat d’haver tornat en millor moment, ara mateix era absurd tornar, sobretot tenint en compte que el Tribunal Suprem està fent el contrari a oblidar aquest cas, arribant fins a l’extrem d’imputar per terrorisme i negar-se a aplicar la llei d’amnistia pel delicte de malversació, malgrat l’evident lletra d’aquesta llei. Arribar ara gairebé li assegurava la presó provisional i que, a més, se li ampliessin els càrrecs a altres delictes greus no coberts per la llei d’amnistia, fet que li hauria comportat una llarguíssima estada a la presó, sens dubte bastant més llarga que la que hauria obtingut si no hagués marxat a l’estranger el 2017. Amb aquests nous càrrecs, és possible que ni tan sols el Tribunal Constitucional hauria pogut acudir a ajudar-lo, fet que l’hauria forçat a esperar una sempre incerta resolució del Tribunal Europeu de Drets Humans.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Però ara, amb l’evasió de dijous, ha ajudat a consolidar el seu risc de fuga davant qualsevol tribunal europeu, ja que l’ocorregut ha transcendit en diversos mitjans de comunicació internacionals. I això, sens dubte, complica el seu futur també a l’estranger. És curiós que quan el seu afany s’hauria hagut de centrar en la denúncia de la perillosíssima resistència del Tribunal Suprem a la llei d’amnistia, esperant la resolució del Tribunal Constitucional, hagi aconseguit centrar tota l’atenció mundial en una maniobra d’escapisme. I, com que això no és comprensible ni processalment ni políticament, només es pot deduir que tot obeeix a una decisió precipitada d’última hora que alterava un pla previ.

El destí de Carles Puigdemont ara mateix es converteix en gairebé impossible. Ara ja és molt difícil que la justícia espanyola desisteixi mai en l’afany de perseguir-lo, d’una manera o una altra, i és complicat també, després del que acaba de passar, que trobi socis en partits rivals disposats a alleujar la seva situació.