Illa i el gen Tarradellas

El substancial és que s’han evitat unes noves eleccions per segona vegada en un any –estèril paralització– i que Catalunya té un nou president que vol infondre confiança i girar full de la llarga conflictivitat. I pot fer-ho. En l’última enquesta del CEO de la Generalitat és l’únic polític que aprova (amb un 5,2 de nota), seguit de Pere Aragonès (4,8).

La clau del discurs va ser que, ja amb les primeres paraules, va remarcar que aquell mateix dia d’un molt llunyà 1954 Josep Tarradellas havia sigut elegit en l’exili (Mèxic) president de la Generalitat. Illa només va conèixer Tarradellas a través del seu amic Romà Planas, militant socialista que va ser molts anys el seu secretari polític. Però Tarradellas va encarnar tant la fermesa de mantenir la legitimitat republicana com, alhora, la flexibilitat per negociar quan des de l’exili va pactar amb Adolfo Suarez la restitució de la Generalitat el 1977, abans de la Constitució. Illa aposta per les dues efes: Fermesa i Flexibilitat.

Tarradellas també va apostar per un govern d’unitat –des d’UCD fins als eurocomunistes del PSUC– que creia necessari per avançar en l’autogovern. Illa no pot pretendre el mateix i governarà en minoria (42 diputats de 135), però sap que el seu objectiu no el podrà aconseguir només amb el PSC, ja que aspira que els avui vuit milions de catalans (sis quan Pujol) se sentin bé en una Catalunya que creu "una nació oberta, plural i diversa en una Espanya plurinacional i en una Europa federal".

Comença amb un pacte d’investidura –que no de legislatura– amb ERC i els comuns. Seran els seus socis preferents –el tripartit d’esquerres–, però també buscarà acords amb altres partits com Junts, el PP i la CUP. Tots, tret de l’extrema dreta. És l’esperit Tarradellas de 1977 traslladat al 2024. I fa falta perquè les llargues querelles internes (entre catalans) i amb Madrid no han enfortit el país. I que els tres partits del pacte siguin, un de constitucionalista, un altre independentista i el tercer migpensionista, és encoratjador. L’aritmètica parlamentària (la realitat) l’imposava i la prioritat és superar els blocs del 2017.

I per al PSC –a qui en el punt àlgid del procés el periodisme oficialista creia moribund– és la prova que la resiliència de Pere Navarro i, encara més, de Miquel Iceta –que ja va defensar amb costos els indults en ple 2017– ha donat resultats. I en el PSC, Raimon Obiols i Narcís Serra, fundadors encara vius, i l’expresident Montilla li donen suport. Illa no té el seu Felipe González i encara menys un desencadenat Alfonso Guerra. Tots estan amb ell.

Però l’altre protagonista de la jornada va ser Puigdemont. En campanya, per guanyar les eleccions, va proclamar que tornaria. Després va insistir que es faria detenir per avortar el pacte ERC-PSC que impedia noves eleccions. No podia deixar de tornar a Catalunya si volia ser respectat pels seus. Així, al final va utilitzar un temerari pla b, o C. Va tornar, va pronunciar un discurs de sis minuts per proclamar que, "malgrat les persecucions, seguim aquí", i després es va esfumar com si fos el famós Arsène Lupin. Sense deixar-se detenir ni frenar la investidura.

El de Waterloo reconeixia la seva derrota, però va haver de satisfer els seus seguidors: "El president mai es rendeix i sobreviu". El discurs d’Albert Batet, el seu portaveu parlamentari, el va rubricar: Junts continuarà fent política defensant el sant sagrament del referèndum de l’1 d’octubre. Malgrat la doble derrota –davant Illa PSC i davant ERC– són el segon partit. I no renuncien al futur.

Notícies relacionades

El que digui Mario Draghi

¿Com està el cotxe elèctric?

I per a Puigdemont, per a Catalunya i per a Espanya, és millor que Puigdemont esperi l’amnistia –que costa entendre que es retardi– des de Waterloo o Ginebra que des d’Alcalá Meco. Generaria més tensió que estigués pres i pendent del Suprem.

El rellevant és que Catalunya ja té president i –morbo a part– no està pendent de Waterloo, sinó del nou Govern de Salvador Illa. Hauré d’esperar al setembre per comentar-ho.