Illa, sense la batalla del Bruc
Torra va ordenar la retirada d’alguns quadres magnificents
L’acte de presa de possessió de Salvador Illa com a president de la Generalitat es farà –segons és costum– al Saló de Sant Jordi encara que les parets estiguin pràcticament nues. Benvingut Salvador Illa a la Generalitat i adéu a l’eloqüència pictòrica, anul·lada del tot coincidint amb el final de la presidència de Pere Aragonès. És com la fotografia que compara l’abans i després d’un lífting. En la transició democràtica va ser la imatge del retorn de Tarradellas i fins ara hi teníem els grans quadres de moments simbòlics de la història de Catalunya que l’independentisme ha desqualificat atribuint-los caràcter bèl·lic, integrisme catòlic i, en fi, la traïdoria de pretendre que Catalunya és part constitutiva de la història d’Espanya. En fi, ja un cert temps després de l’aparició de Mussolini, el feixisme ha estat derrotat a la plaça de Sant Jaume.
Desapareixen del gran Saló de la Generalitat la batalla del Bruc –resistència dels catalans davant l’invasor francès–, els Reis Catòlics rebent Cristòfor Colom a Barcelona, la batalla de Lepant, tota una excel·lència de pintura històrica que generacions successives han admirat durant els discursos –no sempre d’interès– de tot un segle. Aquesta anul·lació va ser iniciada amb la presidència de Torra, tan memorable per la seva intel·ligència èpica. Ell va ordenar els tràmits perquè fossin despenjats quadres magnificents que des de llargues dècades estaven al Saló.
Saló de Sant Jordi despullat
L’acte de presa de possessió de Salvador Illa com a president de la Generalitat es farà –segons és costum– al Saló de Sant Jordi encara que les parets estiguin pràcticament nues.
La nuesa del Saló de Sant Jordi confirmarà que el procés era –i encara és– una destrossa de la memòria col·lectiva. Ja la commemoració de 1714 va ser un precedent aparatós. No volgué revisitar aquell 1714 en termes de la història que vivim, de la societat que constituïm, de la noció política del nostre temps, de la idea d’Estat o de dret que són les d’avui. Va ser com aplicar a la guerra de Troia, si és que va tenir lloc, les normes de la Convenció de Ginebra. Constituïa un acte de simulació, com que hagi desaparegut la pintura històrica del Saló de Sant Jordi. Va ser negar l’oportunitat per a un procés de rememoració i anàlisi segons la lliure tradició del pluralisme crític, enfront dels mites de la historiografia nacionalista. És inexacte que 1714 representi per a Catalunya la pèrdua de la seva independència, com si fos un idil·li interruptus.
Sense els quadres del Saló de Sant Jordi, vet aquí –per exemple– les Memòries històriques del liberal Capmany, en l’hora d’un esplèndid creixement econòmic de Catalunya, representatiu d’un mercantilisme liberal que va garantir tanta prosperitat i progrés. Amb posterioritat, com a llenguatge simbòlic més propens al sentimentalisme que a la raó, el catalanisme s’ha autoinfligit un descarrilament històric.
