Tothom estima Lamine Yamal

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Poc després de les vuit del matí de divendres, el meu ordinador de la feina es va desconnectar de la xarxa, totes les aplicacions de Microsoft 365 es van negar a arrencar i el meu cercle de Teams va passar a ser de color gris fosc. Si a l’iniciar la seva màquina vostè també es va trobar amb aquests problemes o, més ben dit, si la pantalla del seu portàtil era de color blau clar i tenia un missatge d’error de Windows i una emoticona trista, l’enhorabona, vostè també va passar la major part del dia o bé mirant al cel sense saber ben bé què fer o potser al telèfon, amb els seus companys de feina, des de la versió web de Teams. Com que en l’actualitat em dedico a la comunicació corporativa, no em va costar tenir una idea molt clara del tipus de dia que devien estar tenint tots els equips de comunicació de CrowdStrike, tant els de comunicació externa com interna, i del tipus de notes de premsa, correus interns i notificacions en els quals estarien treballant a contrarellotge. Em vaig imaginar algun treballador connectant-se, molt a desgrat i fins i tot estant de vacances, i em vaig alegrar molt, moltíssim, de no ser una d’ells.

També m’ha alegrat aquesta setmana no ser Lamine Yamal ni Nico Williams i despertar-me un matí erigida en persona pública antiracista i token de l’esquerra sense haver-ho pretès ni buscat, només pel fet simple fet de tenir la pell fosca i ser fills d’immigrants. En ocasions sembla que tot el que fan les dones, el col·lectiu LGTBIQ+ o els immigrants ha de concebre’s com una reivindicació perquè no se’ls percep com a persones, sinó com a debats. Tornem a la narrativa maniquea de l’immigrant bo i l’immigrant dolent, rescatem aquestes persones del mar no perquè són éssers humans, sinó perquè ¿i si en aquesta pastera hi ha el pròxim Steve Jobs? Tant l’un com l’altre s’han vist gairebé forçats, en qüestió d’hores, a convertir-se en portaveus de no se sap ben bé qui. No és suficient veure’s atacats per una ultradreta que els odia per ser els que són i que canta "Lamine Yamal menja pernil" en les celebracions de l’Eurocopa, sinó que també han d’intentar portar de la millor manera possible que l’esquerra d’aquest país els instrumentalitzi per posar-se a si mateixa el pin antiracista i parasitar el seu èxit, una esquerra racista que no els reconeix el seu dret a la individualitat, a no representar ningú més que a ells mateixos, sinó que s’entossudeix a llegir-los com a col·lectiu. Tot el que facin afavorirà o perjudicarà el conjunt. Quina tristesa tan gran, existir per sempre en la dualitat àngel o dimoni. Vaig llegir un tuit de l’antiga ministra d’Igualtat que deia: "Lamine Yamal: orgull antifeixista, orgull antiracista", i em vaig preguntar si la conseqüència d’obtenir alguna mena de reconeixement quan ets més fosc del que està permès és que se’t redueixi sempre al color de la teva pell. Qualsevol paraula que emetin serà interpretada seguint criteris fabricats ad hoc segons el dia i l’hora. Es va despenjar una pancarta en una ciutat que deia: "L’equip guanya una copa. La societat guanya valors". Si aquesta societat encara necessita que un nen de 17 anys li ensenyi segons quines coses, bona nit.