La ciutat com a gran terrassa

Bars i restaurants van ser castigats de valent durant la pandèmia. Les terrasses van ser un bot salvavides. L’ajuntament va reaccionar amb generositat autoritzant unes 3.700 terrasses provisionals, amb la novetat de poder situar-les a la calçada i els va rebaixar un 75% les taxes, cosa que continua vigent. Va homologar models i els va subvencionar. Afortunadament avui l’hostaleria va de primera i bat rècords. Arribada la normalitat –és a dir, l’anormalitat de sempre–, en comptes de retirar-les, l’ajuntament, pressionat pel Gremi de Restauració, va decidir oferir una regularització, admetent que fins a 1.138 terrasses temporals fossin definitives. En resum, ara tenim un 21% més de terrasses que el 2019, i ocupen un 32% més d’espai, meitat a la vorera i meitat a la calçada. Fins a 13.422 cadires més, en total ja 120.500. Si ajuntéssim totes les terrasses de la ciutat ompliríem sis illes de l’Eixample, 76.150 m2 d’espai públic, on podria seure tota la població de Cadis o Lleó.

Notícies relacionades

Swifties, el poder dels fandoms

¿I ara què?

Ara bé, les terrasses, a més de plaer, produeixen conflicte, com tota activitat de carrer. Pel que sembla hi ha més de 3.000 terrasses –gairebé la meitat– expedientades, i moltes reiteradament. Desenes de terrasses de Ciutat Vella que incompleixen reiteradament les normes continuen funcionant. És fàcil comprovar que no n’hi ha gairebé cap que compleixi el seu espai delimitat, que hauria d’estar marcat a terra. En molts llocs no hi queda prou espai per passar. A Madrid poden ocupar un terç de la vorera; aquí el 50% o més. És curiós anotar que la capital té aproximadament el mateix nombre de terrasses, però disseminades en sis vegades més de territori. Aquí la densitat ens aclapara. Les terrasses generen soroll, en el muntatge i durant l’ús. Hi ha terrasses en patis d’illa que amarguen la vida diària de veïns. Però a qui no ho pateix dia a dia li sembla una queixa exagerada. Una minoria de terrasses, però significativa, no admeten que t’asseguis sol en una taula, marquen un temps màxim d’estada, cobren exageradament i la preferència que tenen per acollir turistes és antipàticament patent. I si et veuen arribar amb un cotxet de nen petit, treu-t’ho del cap: la taula estava reservada. Avui dia, una taula a la Via Júlia paga encara no 56€ a l’any en taxes, a Enrique Granados 315 i al passeig de Gràcia 604, menys dels diners que segurament factura en un dia.

Hem arribat al límit i l’ajuntament n’hi ha de posar un, de límit, com ha fet amb els lloguers turístics. En vista d’aquest panorama, la Federació d’Associacions de Veïns (FAVB) està promovent una iniciativa ciutadana (ILP) que modifiqui les regles. Han de recollir 15.000 firmes en Decidim Barcelona, però ara per ara tot just voregen les 400. El Gremi de Restauració aposta que no ho aconseguiran i els acusen de mania persecutòria amb les terrasses. Es mostren exultants pels avenços que fan, aconseguits amb un suport mediàtic aclaparador. Penso que hem de defensar les terrasses, però també poder passejar, descansar i que es compleixi la llei. Ni la FAVB representa tots els veïns ni el Gremi tots els locals, però l’ajuntament sí que ens representa a tots; el carrer no és només per fer negoci. Que hi posi ordre perquè tothom en disfruti.