Governar per a tothom
El nou Govern català presentat pel president Salvador Illa suscitarà almenys tantes opinions com grups parlamentaris existeixen. Però després d’una dècada perduda satisfà una expectativa majoritària, la de girar full a uns anys de confrontació i de deteriorament de l’acció de govern. O que la confrontació no permetés reconèixer els casos de bona gestió. O que els entorpís fins a fer-los impossibles. Neix d’entrada amb això a favor, tot i que no constitueixi cap xec en blanc. No el té en aquests moments des del mateix Parlament, sense suports garantits per a la resta de la legislatura més enllà de la investidura. Però és un punt de partida que fa molt més fàcil aconseguir-los i mantenir-los. I a aquest esperit s’adhereixen probablement molts ciutadans que no van votar els socialistes, i fins i tot ni tan sols les dues forces que els van recolzar en la investidura. No és una dada menor en un país estressat i paralitzat per l’èpica estèril del procés.
Poc donat als excessos, Salvador Illa va utilitzar ahir en l’acte de presa de possessió dels seus consellers conceptes que tendeixen a buscar l’apaivagament col·lectiu. Va parlar de cosir i recosir, d’inspirar-se en la socialdemocràcia i l’humanisme cristià. Es va fixar com a objectiu el bé comú, el servei públic, l’eficàcia, la política útil. Idees amb les quals no n’hi ha prou per garantir un bon govern però que són necessàries per aconseguir-lo. La presentació de la composició del seu executiu i dels eixos d’actuació va ser un exemple del que en podem esperar. Va preferir fugir del cos a cos amb l’adversari, fins i tot d’un Carles Puigdemont que va intentar rebentar la seva investidura. Ni tan sols va esmentar els atacs del Partit Popular i de Vox. Va elogiar Esquerra Republicana en termes inèdits. I ha format un executiu en què dones i homes de la seva confiança comparteixen carteres amb hereus de la tradició pujolista i representants de la vena republicana.
Aquesta transversalitat és, sens dubte, un valor positiu. Pot contribuir a rebaixar la tensió dels últims anys i a evitar que creixin nous motius de divisió i deteriorament de la convivència i constitueix una necessitat objectiva per trobar complicitats davant els desafiaments a què s’enfronta. Illa parla amb raó d’oportunitats, però no serà fàcil polsar-les. Especialment en aquells sectors de més impacte social. La sanitat, en la qual s’haurà de donar resposta a l’esgotament de l’atenció primària. L’educació, en ple desconcert sobre els models pedagògics i la seva capacitat de revertir les tossudes estadístiques negatives sobre les competències mínimes, i necessitada que el sistema formatiu s’ajusti a les necessitats de formació professional. Els serveis socials, que no aconsegueixen donar resposta a les noves i diverses cares de la pobresa o a posar en marxa el sistema d’atenció a la dependència. La tantes vegades anunciada i tantes vegades postergada política de vivenda pública assequible. La construcció d’infraestructures davant la sequera, un procés iniciat que no admetrà pauses. Aquests i tants altres reptes reclamaran tres requisits indispensables: excel·lència en la gestió, reforma de l’administració i estabilitat. I recursos. Perquè fer realitat un nou sistema de finançament serà un dels desafiaments més grans del president i de la consellera d’Economia, Alícia Romero.
