Malestar juvenil i salut mental

Avui se celebra el Dia Internacional de la Joventut, una data en la qual, al llarg dels últims anys, la salut mental de joves i adolescents ha estat en el focus d’atenció. Els psicòlegs alerten de l’increment sostingut i imparable dels trastorns mentals entre aquest col·lectiu. Tot i que entre malestar i trastorn mental hi ha una fina línia que de vegades traspassem a la babalà. En qualsevol cas, un estudi recent de l’Observatori Social de La Caixa indica que gairebé la meitat dels joves d’entre 16 i 32 anys reconeix que pateix malestar emocional, i només la meitat d’ells es dirigeixen a professionals de la salut per tractar-lo.

Alguns experts han alertat de la tendència a confondre els dos termes, fins al punt de banalitzar una experiència tan crua com la de la malaltia mental. Es tracta del perill de considerar sinònims el benestar i sla alut mental, i, per tant, considerar com a patològiques experiències ordinàries d’infelicitat.

Des d’aquest plantejament que relativitza els traumes que viu tota una generació, un corrent d’opinió tendeix a atribuir amb massa facilitat les responsabilitats a la fragilitat del que qualifiquen com a "generació de vidre". Una joventut suposadament educada entre cotó fluix, a la qual la possibilitat del fracàs i la frustració se li amaga fins que topen de morros amb ella. I és raonable pensar que els erronis mecanismes de compensació d’unes famílies que no poden o no volen dedicar prou temps a la criança pot haver portat a nivells tòxics de sobreprotecció que més tard s’acaben pagant. O que la influència no menys tòxica dels models d’imatge i comportaments potenciats de manera exponencial per les xarxes socials posen els usuaris davant un mirall irreal amb el qual no poden competir. Però assenyalar des de generacions anteriors uns hipotètics joves de vidre té molts elements de patent injustícia. Els que així ho fan molt probablement van haver de viure al seu dia problemes llavors normalitzats davant els quals avui, en canvi, estem alerta, com l’assetjament escolar i els diversos tipus de maltractament, sense més recursos que la seva pròpia resiliència. Però fins a determinat punt d’inflexió no deixaven de tenir unes expectatives d’inserció professional i emancipació familiar molt més reals i immediates que les expectatives a les quals s’enfronten els que ara tenen la mateixa edat que ells recorden i prenen com a referència.

El pànic davant el futur del medi ambient, el retard constant de la possibilitat d’independitzar-se i un futur professional més inabastable per a qui no s’ha sabut o no ha pogut pogut equipar-se amb un bagatge acadèmic profesionalizador mínim són avui molt més reals. I afecten més uns col·lectius que d’altres. Els que precisament registren un grau més elevat de malestar emocional. La falta de perspectives és una reacció davant una herència que han deixat unes generacions que prioritzen (i això es reflecteix en les polítiques públiques) tenir assegurada una pensió en els pròxims anys o mantenir el seu nivell de consum que de la sostenibilitat del sistema, en tots els seus aspectes, a mitjà i llarg termini. I que almenys hauria d’assumir la seva part de responsabilitat abans d’assenyalar.