No és Puigdemont, és Marchena

Un dels exercicis més eficaços per desxifrar el problema de fons que pateix Espanya és el de la comparativa de premsa. D’una banda, calia escoltar els brams dels mèdia espanyols, especialment aquells que s’han atorgat la sacra missió de salvar Espanya de la perfídia puigdemontista i la traïció sanchista.

Personalment reconec que ha estat una delícia llegir els laments d’una Espanya ferida pel ridícul que els ha infligit el Houdini Puigdemont, a causa d’uns Mossos sospitosos, una cadira de rodes i uns barrets de palla. Per a aquest gran exèrcit de soldats irredempts que va forjar Aznar quan va dir allò de "que cadascú faci el que ha de fer per salvar Espanya", el que ha passat és inacceptable i exigeix els càstigs pertinents. No cal dir que han analitzat totes les arestes, des de la fiabilitat dels Mossos fins a les implicacions d’Interior o el CNI, tot observat a través de la lupa inquisidora contra els heretges. Al capdavall, algú ha de ser el culpable dels orgasmes fallits dels que bavejaven en imaginar la foto d’un Puigdemont engarjolat, i s’han quedat amb cara de plat. Delien per unes manilles i s’han trobat amb un pam i pipa, especialment Llarena, que havia abandonat les vacances per poder culminar la seva cacera a Puigdemont, fins ara infructuosa. Diaris, micròfons, televisions, webs, tots a l’una, el Fuenteovejuna espanyol ha posat l’accent en Puigdemont, culpable de lesa humanitat per no haver-se deixat detenir. Dues vegades escàpol i eternament delictiu.

Notícies relacionades

Kamala, telonera de Taylor

Calendari de cuina

Però si per la Península bramava el lleó ferit de l’Espanya irredempta, enllà les fronteres cap mitjà s’ha escandalitzat per l’acció de Puigdemont, sinó ben al contrari ha considerat que el que és realment greu és la no aplicació de la llei d’amnistia que ja fa dos mesos que ha estat aprovada. Des del New York Times o el Guardian fins al Time, la premsa estrangera ha coincidit en la preocupació per una justícia ideologitzada que, lluny de donar seguretat jurídica a la ciutadania, actua com un martell contra el poder polític. Un dels articles més significatius ha estat el publicat a la revista nord-americana Newsweek, en què, sota el títol Supreme Courts gone rogue, es fa una anàlisi molt dura del "paper polític" del Tribunal Suprem, i s’alarma del "cop togat que està patint la democràcia espanyola". Ras i curt, diu que Espanya, lluny de ser un model de governança democràtica, mostra un sistema judicial que "no només s’està extralimitant a desafiar la voluntat legislativa sinó que corre el risc de ser un agent de desestabilització política". I, escandalitzat per la no aplicació de l’amnistia, acaba reblant que la democràcia espanyola és un fràgil castell de naips. La frase és demolidora: "Quan el poder judicial actua com un actor polític en lloc de ser un àrbitre neutral, es corre el risc que el sistema democràtic esdevingui un camp de batalla on el poder no s’equilibra, sinó que es descompon". En definitiva, conclou que la justícia, en assumir una agenda política pròpia, està posant en risc tot el sistema democràtic espanyol. Una conclusió que és coincident en la major part d’articles que s’han publicat a l’estranger, arran de l’acció que ha protagonitzat Puigdemont. És a dir, la premsa estrangera no ha posat l’accent crític en Puigdemont, sinó, ans al contrari, el consideren la víctima d’un capteniment repressiu de la justícia espanyola. Lawfare, cop d’estat togat, justícia ideològica... Els termes són diversos, però la conclusió és la mateixa: el problema no és Puigdemont; és Marchena.

Però, si l’existència d’una casta de togues revoltades que han assumit un perillós paper polític és un fet per a la premsa de fora, aquesta evidència no existeix en la majoria de la premsa espanyola, que segueix el patró del Suprem i aplica el mateix biaix ideològic. Lluny d’amoïnar-se, indignar-se i bramar contra el cop d’estat a la democràcia que significa tenir uns jutges que fan interpretacions delirants per tòrcer el dret i no aplicar les lleis que no els agraden, s’entretenen a menystenir Puigdemont, clamar per l’orgull ferit i indignar-se per no haver aconseguit la foto del president passejat amb manilles per la Castellana. Justícia ideològica i premsa servil: una combinació letal per a la democràcia.