Grècia combatia ahir per tercer dia consecutiu un incendi a les portes d’Atenes, que ha forçat l’evacuació de més de 50.000 persones i ha requerit l’enviament de mitjans facilitats per diversos països de la Unió Europea. Tot i que la seva proximitat a centres urbans extrema el nivell d’alarma, estem davant un episodi ja habitual en aquest país durant tot aquest estiu, i durant tots els estius. En els últims anys s’han arribat a desencadenar incendis que multipliquen per 20 les hectàrees arrasades fins ara. I el fenomen no té fronteres, perquè la més o menys disponibilitat de mitjans d’extinció o la planificació del territori més o menys assenyada només són alguns dels factors que influeixen en les onades d’incendis forestals que afecten els punts vermells del canvi climàtic al món. I el Mediterrani (amb temperatures en superfície inusualment elevades una vegada més aquest estiu) i els països que l’envolten n’és un, igual que ho són les zones àrides d’Austràlia, o els boscos pròxims al cercle Àrtic, o l’Amazones i la costa del Pacífic dels Estats Units. En aquesta dinàmica està Espanya, encara que aquest any fins ara s’hagi aconseguit que la superfície afectada pels incendis forestals sigui només la meitat que la del tòrrid i sec 2023.
L’increment dels incendis forestals en la història recent d’Espanya es va associar en un primer moment a l’abandonament rural. La disminució de l’agricultura, la desaparició del pasturatge i la recol·lecció de fusta i la dispersió de les àrees residencials en contacte amb unes àrees boscoses cada vegada més denses i contínues van ser al darrere dels grans focs dels anys 70, 80 o 90. Però el canvi climàtic i la successió de períodes de sequera no només ha incrementat el risc d’incendi sinó que n’ha canviat substancialment les característiques. En les successives generacions en què s’han classificat els incendis s’incorporaven nous factors de risc (més afectació en zones habitades, més capacitat de propagació) fins a arribar als de sisena generació, que consisteixen en tempestes de foc que superen la capacitat d’extinció. Ja n’hem tingut mostres, com l’incendi de Santa Coloma de Queralt del 2021 o el de la serra de La Culebra (Zamora) el 2022.
Els incendis d’ara no són com els d’abans. S’han tornat més agressius. Alhora, però, cada vegada més responsables de l’extinció d’incendis i la gestió forestal advoquen per un abordatge realista davant aquesta nova realitat. Acceptar que en alguns casos s’ha d’actuar per aturar els riscos per a les persones però que en d’altres el desenvolupament natural i alhora controlat del foc (i de la posterior evolució dels boscos calcinats) ofereix una oportunitat per a la regeneració de l’ecosistema. Però no són aquests els únics canvis a què ens porta aquesta nova realitat. Hem d’adaptar els nostres paisatges per fer-los més resilients: en mosaic, evitant el contacte de zones residencials i productives en àrees de bosc mediterrani altament inflamable. Tot i que amb aturar els símptomes no n’hi ha prou per abordar la malaltia: aquesta és la crisi climàtica global davant la qual encara no estem transformant el conjunt d’hàbits de consum i model energètic, de producció i de transport com hauríem de fer.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
