França continua sense Govern

Alguns juristes francesos destaquen que, des del punt de vista constitucional, el rebuig de Macron no vulnera cap precepte constitucional, i no els falta raó. A França, a diferència del que passa a Espanya, no s’exigeix que el cap del Govern arribi a aquesta condició després d’un vot d’investidura en el qual participin totes les forces parlamentàries de l’Assemblea Nacional; un vot pel qual assumeixen la seva responsabilitat davant els seus electors. La V República gira al voltant del cap de l’Estat, que és elegit directament pels ciutadans. Això és el que li dona una gran base de legitimitat, de la qual manca un monarca per raons òbvies. No obstant, el seu poder institucional i la seva autoritat democràtica estan emmarcats en la Constitució, en la qual apareix una obligació, genèrica, però no per això menys rellevant. L’article 5 diu que el president de la República "vetllarà pel respecte de la Constitució i assegurarà, mitjançant el seu arbitratge, el funcionament regular dels poders públics, així com la permanència de l’Estat". Aquest "arbitratge" s’exerceix en el marc de la Constitució i té la finalitat de fer possible el funcionament regular de les institucions.

Crec que aquest precepte és d’aplicació en la situació actual. Hi ha una de les institucions que no està operativa: el Govern, i Macron té l’obligació d’actuar perquè n’hi hagi un. Crec que la seva passivitat suposa una infracció de de l’article 5. "Arbitrar" és decidir en un conflicte, d’acord amb les regles. És cert que no hi ha regles concretes que determinin quin primer ministre cal nomenar en una situació com l’actual, sense majories parlamentàries clares. Però aquesta norma constitucional l’obliga a tenir un paper proactiu.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Quan no coincideixen les orientacions polítiques de la presidència de la República francesa i la de l’Assemblea Nacional, el sistema de la V República pot i ha d’adaptar-se a un funcionament més parlamentari que presidencialista. Hi ha sistemes parlamentaris que han generat pràctiques que proporcionen al cap de l’Estat una via per facilitar la formació del Govern, sense comprometre la seva autoritat. A Bèlgica, monarquia parlamentària, el rei pot nomenar un "informador". És una persona amb molta experiència política que sondeja els partits després de les eleccions i suggereix al rei el nom de la persona amb més possibilitats de formar Govern. A Itàlia, el president de la República té la possibilitat d’atorgar a una personalitat política, com el president d’alguna de les cambres, una funció "exploratòria" de quina pot ser la proposta més viable per formar Govern.

En els fonaments de la V República s’amaga un mal dissimulat rebuig del parlamentarisme. Però la seva arquitectura jurídica és flexible i pot adaptar-se si els actors polítics hi posen de la seva part. Els partits, almenys els lleials als valors republicans, podrien afluixar la seva retòrica i buscar acords mitjançant el diàleg. Macron podria donar exemple, baixar de l’Olimp i escenificar una ronda de consultes.