Miguel Milá: Dissenyador preindustrial
Afable i divertit, deia que no s’havia d’incorporar tecnologia als productes sinó la necessària. Presumia que la mandra creativa l’ajudava a resoldre requisits amb els mínims recursos.
El dia 2 de setembre Miguel Milá havia de rebre la medalla d’or de la seva ciutat. Però no hi ha arribat a temps. La seva delicada salut ha dit prou als 93 anys, mentre estiuejava amb la família al nord d’Espanya. Ens deixa una de les grans personalitats del disseny espanyol, pioner però també genial, virtuts que no sempre coincideixen. Va començar a estudiar arquitectura seguint els passos del seu germà Alfonso, parella creativa de Federico Correa. I amb ells es va iniciar en el disseny, molt influït per José Antonio Coderch. Però les matemàtiques se li van entravessar i va ser feliç el dia que va deixar la carrera, just mentre descobria que el que li interessava a ell era crear coses pròximes, mobles i objectes, aquesta nova disciplina que just acabava d’arrencar a Espanya. A casa seva ja havia demostrat els seus dots de manetes per resoldre qualsevol treball domèstic. Cobrava a la seva família petites quantitats per resoldre aquells treballs molestos, reparacions, neteja, que ningú volia o ningú sabia fer. D’aquí va néixer TRAMO, treballs molestos, que es convertiria més tard en una empresa que posaria en producció els seus primers llums.
Quan el vaig conèixer per entrevistar-lo, el 1984, es considerava algú amb la carrera ja acabada, aliè a l’auge del moviment postmodern que irrompia amb força en aquella època. De fet, el 1987 va rebre el Premi Nacional de Disseny en la seva primera edició, junt amb el seu amic André Ricard, un altre dels grans pioners, un premi de reconeixement de tota una carrera. Però curiosament, els seus dissenys a partir d’aquell moment van anar cobrant nova vida i revaloritzant-se a través de la crítica i la difusió. També empreses com BD primer, i després amb més afany Santa & Cole, van anar rescatant les seves creacions, TMC, TMM, Cesta i altres enginyosos llums i productes que avui dia són icones del disseny espanyol. Avui les seves peces assoleixen el rar privilegi de ser històriques i, alhora long-sellers, continuen al mercat fins i tot internacional després de més de 60 anys en producció. A part de la il·luminació i altres productes quotidians, els seus treballs en elements urbans són notables. La revisió del banc tradicional romàntic i altres seients són impecables. També va dissenyar l’interior de vagons de metro amb diverses millores que van augmentar el confort dels seus usuaris. Des de fa anys treballava també, de vegades, amb el seu fill Gonzalo, al seu torn notable dissenyador.
De caràcter afable i divertit, Miguel es reivindicava com un dissenyador preindustrial. Deia que no s’havia d’incorporar tecnologia als productes sinó l’estrictament necessària. Presumia de certa mandra creativa que l’ajudava a resoldre el màxim de requisits amb els mínims recursos. Li agradava acompanyar sense molestar i es considerava evolucionari però no revolucionari. Li agradava cantar ranxeres i reivindicava no només el sentit de l’humor sinó també el de l’amor, un personatge realment entranyable.
Funcionalisme humanista
Miguel pertany a una extensa i notòria saga familiar. El seu oncle va ser qui va encarregar a Gaudí la construcció de la casa Milá, la Pedrera. I era fill del primer comte de Montseny, president de la Diputació de Barcelona i de la Junta que es va encarregar de liquidar la Mancomunitat catalana.
El 2003, l’any del disseny, el FAD (on havia col·laborat i on va ser fundador d’ADI-FAD, l’associació de dissenyadors del FAD) li va dedicar una àmplia exposició al Palau Robert de Barcelona. I just aquest 2024 es va presentar una completa antològica al Madrid Design Festival, com a homenatge a la seva brillant carrera. Trobarem molt a faltar aquest personatge entranyable, gran conversador, que va deixar de tartamudejar en edat adulta. Va reinventar constantment la seva carrera, però sense moure’s dels seus principis: un funcionalisme humanista i una vocació pel manual de les coses per sobre de les modes i els experiments. La seva il·lusió, cantar-li a Cuqui, la seva dona, i tornar a anar en la moto que tant li agradava. Adeu i gràcies, mestre.
