Prenguin nota
zentauroepp439904 julio ramon ribeyro190719163042 /
L’entrevista és el gènere periodístic per antonomàsia (signifiqui el que signifiqui antonomàsia) de l’estiu. Escriptors de ciència-ficció, cuiners, actors, arquitectes o antropòlegs es manifesten a les pàgines de la premsa per parlar dels seus èxits, de què alguns es mostren cansats perquè tot cansa en la vida, fins i tot la fama, que accentuen no obstant al deixar-se entrevistar.
Als lectors també ens fatiguen molt les banalitats a què es refereixen els famosos perquè solen ser sempre les mateixes. Seria més útil, per tant, fins i tot més entretingut, entrevistar persones, si no completament malaguanyades, que es mostressin disposades a parlar del fracàs.
El fracàs té més interès que l’èxit. I no només més interès, sinó també més substància, més entitat, més suc, més ànima. El fracàs ens agrada perquè tots, en una mesura o altra, hem fallat a algú o ens hem fallat a nosaltres mateixos. Fins i tot entre la gent de molt glamur abunden els que no han arribat a res.
Freud té un assaig titulat Los que fracasan al triunfar, en què analitza aquest fenomen que va observar en alguns dels seus pacients coneguts i en figures públiques. Es referia a les persones que, després d’arribar a una victòria significativa en la seva àrea d’activitat, experimenten una sensació de caiguda o cometen actes que sabotegen aquesta victòria.
L’autor atribuïa aquest comportament a uns conflictes inconscients i uns sentiments de culpa que s’arrosseguen des de la infància. Les víctimes d’aquest fenoment tan curiós estan inconscientment convençudes de no merèixer aquests llorers, raó per la qual arruïnaven els seus èxits. I fins i tot se suïcidaven.
Això vol dir que dins de l’èxit podem trobar porcions interessants de fracàs que resultaria suggestiu fer sortir a la llum en aquestes entrevistes d’estiu. Em ve a la memòria també un altre títol, ara del peruà Julio Ramón Ribeyro, La tentación del fracso, en què el sol títol ja conté tota una teoria sobre la fascinació que produeix el desengany en els éssers humans, tanta que no és estrany que ens ataqui el desig de provocar-lo. Ens agraden les persones amb passat i en general hi ha més passat en el fracàs que en l’èxit.
