¿Què significa governar per a tothom?

Ara Illa s’enfronta al repte de superar aquesta manera de governar, la majoritària, que només pot ser acceptable i pot garantir el manteniment de la cohesió social quan les diferències entre la majoria parlamentària i la minoria són tan petites que a la minoria, encara que li desplaguin, li resulten digeribles les decisions de la majoria i passa el mateix quan canvia la direcció del vent. Per contra, si com ha passat en aquests últims anys a Catalunya com a conseqüència del procés sobiranista, les decisions de la majoria desplauen profundament a la minoria perquè atempten greument contra els seus interessos, i aquesta minoria, a més, se sent en situació d’indefensió, la confrontació i la polarització estan servides, cosa que pot acabar sent l’avantsala d’un conflicte civil. Per això, societats amb múltiples conflictes i fractures polítiques com és la nostra, fins i tot les societats segmentades, han après que la millor manera de preservar la convivència i la pau social és buscar solucions consensuals i fugir de les majoritàries.

Notícies relacionades

Swifties, el poder dels fandoms

¿I ara què?

Catalunya, des del 12 de maig, viu una situació inèdita. Per primera vegada un partit no nacionalista o independentista ha guanyat les eleccions –en vots i en escons– i també per primera vegada, tot i que amb matisos, governa en solitari la Generalitat de Catalunya. Uns matisos, però, que amenacen d’engegar-ho tot a rodar a fi de governar per a tothom. Perquè tot i que el Govern acabat de néixer d’Illa és formalment monocolor i ha incorporat perfils moderats no procedents de l’espai socialista com l’incombustible Ramon Espadaler, antic conseller per Unió Democràtica de Catalunya i ara d’Units per Avançar; o el fitxatge de primer nivell de Jaume Duch, fins ara director de comunicació del Parlament Europeu, els orígens del qual també se situen en una òrbita centrista, el cert és que l’empremta de l’independentisme és molt forta. No en va fruit de l’acord amb ERC hi ha carteres no previstes –la de Política Lingüística i la d’Acció Exterior– i ha designat persones procedents del Govern republicà, precisament el conseller de Política Lingüística, Francesc Xavier Vila, i la consellera de Cultura, Sònia Hernández, a més d’incorporar persones procedents de l’entorn independentista com l’exconseller d’Interior Miquel Sàmper, ara d’Empresa i Treball.

Totes aquestes incorporacions donen certament al Govern d’Illa un perfil molt plural i el converteixen en una mena de nou pal de paller de la política catalana, però hi ha el risc que sent un Govern no independentista interpreti precisament per consens la contentació de l’independentisme, cosa que fàcilment es podria deduir de l’acord amb ERC imprescindible per obtenir la majoria parlamentària. Arribat el cas podria passar que la majoria que aquesta vegada havia cregut guanyar les eleccions es veiés exclosa, novament, dels suposats consensos que no serien sinó, una altra vegada, solucions majoritàries. I això, la veritat, no seria governar per a tothom. Confiem, per tant, que la sincera i demostrada voluntat de consens del president Illa sabran evitar-ho.