Estat zen

¿Per què hi ha paraules amb una sonoritat que ens calma? ¿Quin secret guarden a l’interior? ¿Es podrien obrir aquestes paraules com s’obre una caixa o una nou per descobrir-ho? La primera vegada que vaig sentir el terme fosfè a la sala d’espera d’una consulta mèdica em vaig quedar anestesiat. Recordo que esperava el meu torn al costat de dues dones que parlaven del que les havia conduït fins allà quan, de sobte, una d’elles va dir:

–És que tinc fosfens.

Ho vaig associar de seguida amb el fòsfor i no anava gaire desencaminat, ja que els fosfens són uns punts de llum que tenen la particularitat de manifestar-se en la foscor, fins i tot estant amb els ulls tancats. El cervell se les arregla d’alguna manera perquè els vegem a l’interior de la volta cranial, que tant s’assembla, en ocasions, a la volta celeste. De vegades, constitueixen una veritable pluja d’estrelles, com quan ens freguem amb força les parpelles.

Durant una temporada, quan estava nerviós, per exemple, davant un examen, pronunciava per a mi la paraula màgica i em sobrevenia una pau incomprensible.

Fosfè.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Recordo haver ensopegat més endavant amb aquest mot en un llibre d’Oliver Sacks en el qual s’anomenaven així mateix els fotismes, que tampoc estan malament com a mer conjunt de sons. Fosfens i fotismes semblen germanes i pertanyen, de fet, a la mateixa família, ja que el fotisme constitueix una forma de sinestèsia que consisteix a assignar colors als sons. Sents, per exemple, la paraula ràbia i l’ull et mostra un color vermell. Perquè es doni aquest desplaçament del sentit de l’oïda al de la vista, s’ha de produir, suposo, algun encreuament entre les xarxes neuronals. Una espècie de transbordament, no ho sé. Pot passar també escoltant música o sorolls naturals. Tenint en compte que aquesta assignació de colors als sons és arbitrària, em pregunto si hi haurà algú que al sentir la paraula blau vegi un color verd. Seria notable.

Fosfens i fotismes, en fi, formen part del meu zoològic particular de paraules estranyes, que tenia últimament una mica abandonat. Crec que aquest estiu l’arreglaré i aniré a la recerca de vells o nous termes que simplement pronunciant-los m’ajudin a entrar en estat zen.