L’avarícia de les plataformes
Una estrena en sales requereix una inversió econòmica que difícilment es recupera si la pel·lícula no funciona, per això cada vegada s’estrenen més films directament en ‘streaming’
Cada vegada és més habitual que una plataforma decideixi descartar l’estrena d’una pel·lícula en pantalla gran i penjar-la directament en el seu servei. Entre els treballadors que han mostrat la seva disconformitat amb aquesta pràctica hi ha Viggo Mortensen, que ha declarat públicament el seu malestar per l’estrena que Amazon va decidir donar a 13 vidas, una de les pel·lícules en què ha participat com a protagonista. La cinta, dirigida per Ron Howard, narra la història real del complex rescat a tretze estudiants que van quedar atrapats en una cova de Tailàndia parcialment inundada. Va arribar a Prime Video després d’una estrena limitada en sales, tot i que inicialment s’havia pactat que se seguiria una fórmula més convencional que garantís la circulació d’un bon nombre de còpies i una permanència més o menys llarga en els cines.
13 vidas va ser una de les produccions que es va veure inevitablement destinada a una estrena directa en streaming després que Amazon decidís adquirir la seva productora (la mítica Metro-Goldwyn-Mayer) per la barbaritat de 8.450 milions de dòlars. La lògica de la compra estava clara. D’un costat, els permetia consolidar l’oferta de Prime Video amb un catàleg de qualitat. De l’altre, podien enriquir la seva producció original amb continguts basats en les seves propietats intel·lectuals. El que passa és que, dins d’aquest pla mestre, els cines no eren una prioritat. Una estrena en sales requereix una inversió econòmica que difícilment es recupera si la pel·lícula no funciona. Estrenar en plataformes redueix substancialment aquest risc i permet fidelitzar els clients portant aquesta estrena premium al més aviat possible al servei.
"Tenen tota mena d’excuses per justificar el que van fer, però tot es redueix a l’avarícia", ha comentat recentment Mortensen en una entrevista per a Vanity Fair. "Crec que Amazon podria haver respectat l’acord, donar-li una estrena àmplia als cines i deixar que tingués el seu recorregut. I després també podrien haver guanyat diners amb l’streaming. Però van pensar que seria més rendible, és a dir, que guanyarien més diners, si no haguessin de molestar-se a gastar diners en promocionar-la i estrenar-la en cines i compartir-hi aquests diners, francament. En això es reumeix. En la meva opinió, és avarícia".
El sector tradicional i les plataformes de streaming tenen una visió molt diferent sobre com s’han de distribuir les pel·lícules. El model clàssic és un defensor acèrrim de l’estrena en sales per dos motius fonamentals. D’una banda, perquè es tracta del motor del retorn econòmic (ja que l’espectador paga per cada pel·lícula en particular, no per una subscripció). De l’altra, perquè la campanya promocional dona visibilitat al títol i permet rendibilitzar-lo en altres finestres. En canvi, per a les plataformes els riscos que hi ha d’estrenar una pel·lícula en sales justifiquen que es vagi amb més cautela.
El cert és que les dues parts tenen una part de raó. Una sala de cine pot impulsar la recaptació d’una pel·lícula, especialment si es tracta de títols amb equips de prestigi. A més, si li va bé, la resta de l’explotació es veurà beneficiada. Però hi ha lletra petita en aquest assumpte. Perquè una pel·lícula arribi al llindar de rendibilitat en sales necessita primer cobrir costos i la despesa en promoció, i això requereix que les pel·lícules aguantin als cines amb uns resultats mínimament decents. I això, lamentablement, no sempre passa. Les estrenes en sales són el motor de la indústria, generen ocupació, permeten detectar tendències i impulsar nous negocis. Però avui dia els fracassos hi ha centenars de fracassos i les grans recaptacions estan cada vegada més polaritzades cap als blockbusters.
A Mortensen no li falta raó. L’impacte d’una pantalla gran en l’espectador de 13 vidas al veure les escenes del complex rescat sota l’aigua no es pot comparar a l’experiència de veure-la des del sofà. Però no s’hauria de culpar únicament un streaming cobdiciós. Existeix un altre factor que s’ha de tenir en compte: la nova cultura de la comoditat, que, per a molts espectadors, ha tret atractiu al valor de l’experiència immersiva, sobretot si implica rascar-se la butxaca.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
