Esportistes castigades per ser feministes

La misogínia ultra de la xarxa va desplegar sense enrojolar-se les seves crítiques. A sobre, quan molts d’ells no fan més esport que veure els Jocs des del sofà. Caldria veure’ls córrer rere una pilota partit rere partit a aquest nivell o veure quants metres saltarien en atletisme. Mancats de qualsevol judici basat en arguments esportius, els assenyalaments es devien al fet que són dones que han parlat temps enrere, i sense embuts, sobre la seva realitat o els obstacles. En un esport que com a disciplina ha ignorat, relegat o minvat les dones sempre en les seves possibilitats. Dones que han depassat normes desiguals, que han desafiat la ranciesa i la matusseria en l’esport. Dones que han hagut de reivindicar els seus drets per treballar amb dignitat. Dones que no encaixen al motllo del que el masclisme patri espera d’elles.

Només calia llegir els missatges per adonar-se’n. D’Ana Peleteiro, "envanida", "bocamoll" o "deixa de donar la llauna amb el racisme". Sobre les jugadores de la selecció, "capritxoses", "rondinaires", "vagues" o "deixeu les tonteries i feu esport". Fins i tot hi va haver un article en un mitjà que titulava "abans feministes que futboleres, abans feministes que espanyoles". És a dir, el problema és que les esportistes siguin feministes. Perquè, a sobre, si et fas feminista, perds fins i tot la nacionalitat. En resum, que facin esport si és el que volen, però sense fer xivarri. A obeir, no pensar i guardar silenci. ¿La lliçó que ens donen? Que únicament callada et deixaran en pau. Que si parles o denuncies, el preu a pagar serà el de l’assetjament, la crítica i la humiliació en la teva primera caiguda.

Que Nadal perdés en segona ronda, Nadal i Alcaraz a quarts, o que no superessin fases inicials el bàsquet o el waterpolo masculí no importava per a ells, perquè són homes. Alguns fins i tot han manifestat dubtes sobre el feminisme públicament, però això dona adeptes. Tots aquests esportistes no van ser jutjats com elles. I, compte, no demanem pagar amb la mateixa moneda a ells. El més just és actuar amb els dos igual: animar, reconèixer l’esforç, lloar les seves carreres i treure ferro a la pèrdua. Que parlem dels Jocs Olímpics, no de quarta regional. En canvi, amb elles, han esperat l’error per deixar anar l’odi ja no com a esportistes, sinó com a dones.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Aquests comentaris són part d’una realitat més àmplia durant aquest esdeveniment. I és que els Jocs Olímpics també són política en decisions i les seves normes. I, de vegades, política de la gran. Si no, per què s’ha permès que hi participi Israel, si no és per estratègia geopolítica. En canvi, en els mateixos Jocs, Manizha Talash, l’atleta refugiada que va mostrar un mocador amb una frase quan va acabar el seu exercici de breakdance, va ser desqualificada. El missatge que va mostrar a la seva esquena, en aquell mocador, era: "Free afghan women". És a dir, "llibertat per a les dones afganeses". Aquesta noia reconeix que al seu país ja estaria morta. El mateix país que no deixa estudiar les seves dones i encara menys el que ella feia: ballar. Diu el COI que no permet "cap tipus de manifestació ni propaganda política, religiosa o racial durant la competició". I, sí. Consideren que cridar l’atenció uns segons per a unes dones i nenes, abandonades internacionalment, és un acte de propaganda política.

I així és tot sempre. Assenyalar-ne una per denunciar el racisme, d’altres per denunciar l’assetjament o la desigualtat en el futbol, una més per recordar dones oblidades... Totes castigades o penalitzades d’una manera o una altra. Perquè després ens diguin que el feminisme el 2024 ho té tot aconseguit, quan ni les deixen ser esportistes amb veu pròpia.