He pagat per ‘Alien: Romulus’

Hi ha pel·lícules d’horror i pel·lícules que són un horror. Alien: Romulus pertany a la segona categoria. En els primers dos minuts hi ha una escena reveladora que resumeix tot el que veurem i també l’estat actual de la indústria nord-americana de l’entreteniment. Apareix una nau de Weyland i busca entre les restes destrossades del Nostromo, escenari de la pel·lícula de 1978, per emportar-se l’ADN del bitxo. Bé: allà hi és tot. És un acte d’honestedat involuntari de Fede Álvarez, el director. Això és el que veurem, això és el que fa Hollywood: la indústria busca constantment a les escombraries d’un passat gloriós, per capturar microscòpics brins del talent fabulós i esbocinat. Amb aquests, fa reescalfats.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

El primer acte de la pel·lícula és l’únic que se salva. Coneixem la protagonista, que no és Ripley tot i que dirà les frases més icòniques de la tinenta, el seu androide negre i la resta de joves que moriran perquè ella se salvi. Com en l’aberració que van fer amb Star Wars, aquí tornem a veure els trastos de la primera pel·lícula: tota aquesta tecnologia d’aspecte obsolet desperta el xenomorf pagador d’entrades que portem dins, la nostàlgia, però tot el que el primer acte construeix i suggereix, la resta de la pel·lícula s’encarrega d’esbocinar-lo.

Alien, el vuitè passatger va ser una obra mestra que funcionava amb una premissa molt simple: un bitxo sense ànima persegueix sis humans mentre un androide els traeix. Alien: Romulus, al seu torn, és una merda de nus absurdament rocambolesc. El terror ve després, al sortir del cine, quan tems que una intel·ligència artificial s’hagi posat als comandaments d’aquesta indústria que va oferir més per molt menys. Espero que s’autodestrueixi aviat.