L’amenaça terrorista ha de ser una prioritat

Els atemptats de Barcelona i Cambrils, que van tenir lloc ahir fa set anys, van confirmar la nostra vulnerabilitat davant el terrorisme gihadista. Les setze persones assassinades i els més de 160 ferits van constituir un nou toc d’atenció, després de la massacre de l’estació d’Atocha. Des del devastador atac a les Torres Bessones el 2001, sabem que el terrorisme de matriu islamista constitueix l’amenaça més gran a la nostra seguretat. Tot i que la majoria de les seves víctimes siguin de països del sud global, en particular de l’Àfrica, Europa continua sent objectiu predilecte del gihadisme. Espanya és un dels països on hi ha hagut més atemptats i s’han aturat més terroristes o persones en procés de radicalització (prop de mil, des del 2004). En conseqüència, juntament amb el record i la solidaritat amb les víctimes de l’atemptat de les Rambles, l’aniversari ha de servir per fer balanç de l’estratègia seguida des d’aleshores i del que queda per fer en matèria d’informació, prevenció i coordinació, per localitzar i aturar els que pretenen sembrar el terror.

Ni els Mossos d’Esquadra –l’actuació dels quals, amb el major Trapero al capdavant, va ser meritòria– ni cap altra policia de l’Estat van aconseguir detectar el ràpid procés de radicalització que va conduir un grup de joves de Ripoll a perpetrar l’atemptat del 2017. Des d’aleshores, la preparació dels Mossos i les altres forces de seguretat per fer front al terrorisme gihadista, i al d’altres procedències, ha millorat molt. Disposen d’una informació ingent i actualitzada i es coordinen millor entre ells i amb les policies d’altres països, cosa que ha permès evitar nombrosos atemptats que estaven en fase embrionària. Aquesta actuació s’ha reforçat substancialment des que la situació al Pròxim Orient ha tornat a degradar-se. No obstant, la naturalesa canviant de l’amenaça terrorista obliga cada vegada més a combinar polítiques de prevenció que involucrin les autoritats locals i la societat civil –en particular, les comunitats musulmanes–, per detectar al més aviat possible processos de radicalització. Aquests poden ser presencials –com va passar a Ripoll, a través de l’imam Abdelbaki es-Satty–, o virtuals, a través dels que prediquen el gihad des de les xarxes.

L’atemptat de Barcelona va posar de manifest una tendència general del terrorisme gihadista. Pot ser que hagi perdut capacitat de preparar i coordinar actes de tanta envergadura com l’atemptat de les Torres Bessones. En canvi, ha guanyat descentralització, domini en l’ús de les tecnologies avançades, i ha modificat els seus objectius, donant prioritat a espais desprotegits i freqüentats. Els terroristes d’avui pensen més a atemptar contra grans concentracions humanes (un concert de Taylor Swift) que a atemptar contra el Pentàgon. Això no els fa menys perillosos, sinó al contrari. En particular, per actuar a través de personatges solitaris o grups radicalitzats en poc temps, com va passar a Ripoll, amb joves que eren fora del radar de les policies. Per això la lluita contra el terror implica polítiques de signe molt divers i obliga el nou Govern de la Generalitat a fer de la seguretat una de les seves prioritats.