L’ombra de Tarradellas
Si l’actitud d’Illa té una característica és el sentit institucional
En ple guirigall woke, postmodern i rupturista, Salvador Illa fa un pas endavant referint-se al pragmatisme, a Josep Tarradellas i a l’humanisme cristià. Al setembre, reunirà el seu govern al Monestir de Poblet, un gest més que simbòlic. En circumstàncies polítiques molt trastocades, Illa sembla trobar-se a gust a l’ombra de Tarradellas, inicialment per influència de Romà Planas, un socialista de la Roca del Vallès que va ser home de confiança del president de la Generalitat en l’exili. Illa va recordar Planas en la cerimònia d’investidura. La lliçó de Tarradellas va ser de formes, d’institucionalitat, d’adaptació intel·ligent a la realitat de cada moment.
Ni els analistes més pro Illa neguen que el seu govern s’ha constituït amb hipoteques molt difícils: la discòrdia implantada pel procés, antics tripartits, els pactes amb ERC i, especialment, el moment tan incert que afecta, i molt, Pedro Sánchez. Illa haurà de fer molts equilibris. És una partida simultània d’escacs.
En l’exili, Tarradellas aviat va desconfiar de Jordi Pujol, aleshores obstinat a usar Banca Catalana com a palanca. A Tarradellas tampoc li agradava que el Monestir de Montserrat es fiqués en política. Coincidia amb Josep Pla, qui criticava la "conspiració montserratina" i Òmnium Cultural, ara baluard ultrasecessionista. Així va ser com Tarradellas i Pla es van retrobar i parlar de com podien ser Catalunya i Espanya després de la dictadura. Tarradellas criticava durament el trio Montserrat-Òmnium Cultural-Banca Catalana, que Pla també detestava. En conseqüència, Òmnium Cultural –avui peó catastròfic de Puigdemont– es va negar a donar-li el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i va ser Tarradellas qui li va donar la medalla d’or de la Generalitat. Fou la concreció justa d’una complicitat. Al final, Tarradellas va llegar el seu arxiu a Poblet i un dels últims llibres de Pla era sobre Poblet. Per a ells, Montserrat era l’essencialisme improductiu, i Poblet, la continuïtat dels segles. En fi, la Història enfront de l’aspiració irreal, les tombes de la corona d’Aragó enfront de la memòria inventada. Gran claustre de Poblet amb la font que no cessa de rajar.
Puigdemont
No sabem quins resultats donarà, però si l’actitud d’Illa té una característica especial és el sentit institucional. Això és l’ombra de Tarradellas. Els polítics passen i les institucions romanen. D’això se’n deia continuïtat i, per descomptat, no està de moda, encara que es pugui suposar que, després tanta deriva institucional processista, part de la ciutadania ho agrairà.
El finançament i la política lingüística, per exemple, són pàgines espinoses de l’agenda d’Illa. Al seu govern li serà útil una admonició de Tarradellas: Catalunya no havia de ser "molesta" en el conjunt d’Espanya, sinó col·laborar per a resoldre els problemes de tots. Quan Tarradellas va tornar de l’exili, Pla li va preguntar que pensava fer: "Tot, menys el ridícul". És el contrari de Puigdemont. Pròfug de la justícia, es considera exiliat. I tota la seva vida política consisteix a perjudicar les institucions que són essencials per a la concòrdia de Catalunya i el vincle permanent amb Espanya.
