Cops d’Estat

Els cops d’Estat del segle XXI són diferents. És veritat que encara queden nostàlgics del passat com ara aquest general Zúñiga que acaba d’intentar un cop a l’antiga, amb els seus soldats atacant el palau presidencial a La Paz, i els recents cops africans a Mali, el Níger, Burkina Faso, etcètera, que encara segueixen els vells patrons del pronunciament militar, amb tancs i tot, i que quan fracassen poden acabar en guerres civils i catàstrofes humanitàries, com l’actual del Sudan.

Notícies relacionades

Swifties, el poder dels fandoms

¿I ara què?

Però aquestes són restes d’una tradició colpista cridada a desaparèixer per ser substituïda per noves maneres, més subtils i més conformes amb la sensibilitat actual. Avui els cops més eficaços es donen des del mateix poder, buidant des de dins la democràcia que va permetre un dia obtenir-lo: és el que va fer Hitler i és el que fan ara dirigents com Bolsonaro, Trump, Milei, Orbán, Erdogan i Netanyahu, entre d’altres. Tots ells han arribat al govern per la via de les urnes i, una vegada en aquest, han soscavat la Constitució i les lleis per adequar-les als seus interessos; les llibertats democràtiques, en especial la d’expressió amb el control dels mitjans crítics; o la separació de poders, en especial la independència judicial amb nomenament de jutges afins o el silenciament dels que no se sotmeten. Perquè els periodistes (que tenen la funesta mania de denunciar) i els jutges (que tenen la no menys funesta de vetllar pel respecte de les lleis) els resulten molestos per portar a terme els seus plans de concentració del poder en l’Executiu que ells controlen, marcant així un camí cap a fórmules autoritàries de diferents tipus, que guanyen terreny al món. Cal estar atents. Biden ha descrit aquesta pugna entre democràcies i autoritarismes com una de les claus que expliquen l’actual geopolítica mundial.

És precisament el que passa en aquest país tan desgraciat i pròxim que és Veneçuela, que tan generós va ser amb tants espanyols que van fugir primer de la pobresa, després de la Guerra Civil i finalment de la misèria que la va seguir. Veneçuela és un país beneït per la natura, amb tots els dons que li és possible concedir, i castigat per una classe política que va llançar el poble en braços d’un invent nefast anomenat "socialisme bolivarià", que en pocs anys ha portat a la misèria i a la confrontació social tot el país, sense que Rodríguez Zapatero tampoc aquesta vegada sembli haver-se assabentat de res. El seu silenci és tan estrepitós com el de Sánchez amb la xarlotada de Puigdemont. Amb ja gairebé vuit milions d’exiliats econòmics i polítics, la desesperança i la frustració que ara provocarà la tupinada electoral de Nicolás Maduro farà que siguin més els veneçolans que busquin sortida en l’emigració, davant la falta de perspectives que ofereix l’escenari domèstic i que només empitjorarà amb el previsible augment de les sancions internacionals, que serà la forma que adoptaran la condemna i la frustració internacionals davant un cop d’Estat denunciat també per l’ONU, però que té el suport d’unes Forces Armades comprades amb la seva participació en tots els negocis possibles, legals i il·legals, i per uns eficaços serveis d’Intel·ligència, pasturats des de Cuba. ¡Pobres veneçolans! No es mereixen aquests polítics.