¿Podem viure al centre?

Aquest és un article sorgit en vista del cúmul de tertúlies o situacions en què, quan surt el tema de la vivenda, la resposta és: "No tothom pot viure a la capital", "Jo me’n vaig anar a viure a 30 quilòmetres del centre sense problema", i frases per l’estil. De debò, deixin de dir-nos com i on hem de viure. Deixin de donar aquesta resposta com a solució a un tema estructural. Perquè d’aquesta manera pretenen minimitzar un problema i, de passada, deixar en ridícul a qui ho reclama.

No ens diguin on hem de viure perquè, per començar, no totes les ciutats tenen la mateixa situació. No és igual una sense gairebé turisme que Barcelona o Màlaga, que són les que tenen més vivendes turístiques d’Espanya. Dediquin tot aquest temps a parlar de la falta de vivenda pública o de l’especulació.

Necessitat

Notícies relacionades

¿I ara què?

Només queda el buit a Gaza

Aquestes declaracions normalitzen que tu, pencaire, no mereixes viure-hi. Però la ràbia és que responen sense tenir en compte la vida de l’altra persona, donant a entendre que és un caprici. I no, de vegades pot ser una necessitat. Hi ha gent que necessita viure a prop del centre perquè els seus pares també hi viuen i els han de cuidar, a ells o a qualsevol persona dependent de qui siguin responsables. Per una separació i no vols que el teu fill passi per quilòmetres de distància entre el pare i la mare. Perquè ets una persona amb problemes de salut i necessites un hospital o un centre a prop. Perquè necessites treballar sense dormir en un pàrquing. Perquè no et vols estar dues hores per anar a treballar perquè treu temps per estudiar o cuidar-te. Per no obrir el meló de les maltractades, que, fora del centre d’acollida, han de fer mans i mànigues per trobar una cosa decent en zones on no visquin els seus maltractadors, en les quals se sentin acompanyades, i sense el rebuig de propietaris que els neguen el lloguer. La qualitat i les condicions de vida depenen d’on es viu.

Deixin de dir-nos on hem de viure i parlin més de per què no hi podem viure. Potser assumiran que no podem fer-ho perquè fa temps que la vivenda va deixar de ser un dret vital per esdevenir una ambició i un negoci a l’abast de pocs.