Harris o el perill d’imitar Obama
Kamala Harris es presentarà en societat aquest dijous i explicarà quina presidenta dels Estats Units voldria ser si guanya a Donald Trump. Ho farà en la convenció demòcrata envoltada d’un halo d’entusiasme febril que recorda el que generava Barack Obama el 2008. La perillosa comparació ha sigut encoratjada per observadors polítics i per cercles de Harris, que s’ha envoltat de col·laboradors de l’expresident, com el seu cap de campanya, David Plouffe.
Els ressons d’Obama són conseqüència de la comprensible emoció per la californiana, polèmica per Gaza al marge, després que hagi substituït en el cartell un Joe Biden castigat per la debilitat física i mental i incapaç tant de mobilitzar les bases demòcrates com d’ampliar-les amb més votants. També recorda Obama pel seu idealisme (del "sí que es pot" de llavors al "quan lluitem, guanyem" d’ara), pel simbolisme del canvi que representa (primera dona i negra), pel domini de les xarxes socials i per la vaguetat dels seus missatges fins ara. L’expresident també va recórrer en campanya de vegades a aquesta falta de concreció per centrar-se en les emocions i apel·lar així al màxim de persones possible.
Harris fa bé de potenciar les fortaleses que comparteixen però s’equivoca si aspira a imitar-lo. Ella no és Obama i ha de donar a conèixer la seva història d’èxit. Els seus anys de vicepresidenta dels Estats Units i només unes setmanes de campanya electoral són més que vàlids contra un Trump descol·locat amb la seva candidatura, com mostren les enquestes en estats clau. Obama, en canvi, va ser un senador inexpert en la governació del país quan va lluitar per la Casa Blanca, però va tenir dos anys per fer discursos carismàtics. A més, Harris ha de detallar la seva agenda i reconèixer que per materialitzar-la necessitarà armar una complexa coalició. El realisme sempre és millor que un excés de simbolisme i d’expectatives difícils de complir en un país molt polaritzat, com bé sap Obama.
