Quan la ideologia perverteix la causa

Contemplo la manifestació contra Maduro als carrers de Madrid i per uns instants vull convèncer-me que alguna cosa es fa bé, que manifestar-se en contra d’un dèspota que roba eleccions i destrueix drets fonamentals és estar a la banda correcta de la història. Però són uns instants fugissers que desapareixen quan la imatge d’una Ayuso amb aires d’Agustina d’Aragó pren el protagonisme, s’apropia de la protesta i la sobrecarrega d’ideologia, com si el seu partit fos precisament un paladí de la lluita per les llibertats. Si s’afegeix la presència sorollosa de la tropa de Vox, la sensació de frau s’aguditza més enllà de tot dubte: no és una manifestació en favor de Veneçuela, és un acte de propaganda del PP i associats, tot utilitzant la tragèdia que pateix el poble veneçolà. I ho dic sense desmerèixer els milers de veneçolans que s’han manifestat pels motius correctes, més enllà de l’ús que en puguin fer els partits. Però en aquests temps de pancartes i consignes, plenament immersos en el pensament líquid, la capitalització abusiva d’Ayuso esdevé la categoria de la notícia i, en conseqüència, perverteix el sentit de l’acte.

A l’altra banda de la vorera ideològica, l’absència de dirigents socialistes a una manifestació de rebuig al règim dictatorial també la carrega el diable, és a dir, la ideologia. Resulta incomprensible la tebior amb què el PSOE s’ha manifestat davant els abusos del règim bolivarià, amb l’afegit de l’escandalós silenci de Zapatero, l’home que fins ara xiuxejava a les orelles de Maduro. Òbviament encara és més escandalós el capteniment dels Podem, Sumar i companyia, que han oscil·lat entre el suport obert i la complicitat temorosa, tal vegada perquè el frau és tan brutal que fins i tot els més afectes al règim se senten avergonyits. Però més enllà de l’esquerra woke, el paper del PSOE en aquesta crisi internacional és tan deplorable com el del PP, els primers per brillar en absència, els altres per convertir la seva presència en una apropiació.

Seria tan difícil entendre que el tema de Veneçuela és una qüestió transversal que apel·la a qualsevol demòcrata, més enllà de la seva ideologia? El règim de Maduro té totes les característiques de les dictadures d’esquerres ‒o es pensen que només hi havia dictadures de dretes?‒ i com a tal, es fonamenta en un edifici repressiu, corrupte i violent que acumula presos polítics, destrucció de drets i un incipient narcoestat, amb suport iranià, que representa un greu problema a tota la regió. Són tantes les evidències de la seva derivada delictiva i tantes les dades del seu caràcter repressiu, que no hi té cabuda cap ideologia, més enllà de la defensa democràtica.

Notícies relacionades

Swifties, el poder dels fandoms

¿I ara què?

La causa de Veneçuela no és del PP, partit que no està precisament en favor de les llibertats dels pobles, ni és del PSOE, l’històric del qual, en aquesta qüestió, també està ple de forats negres. Però sí que podria ser la causa de tots, perquè Maduro no és de dretes o d’esquerres, més enllà de la seva demagògia histriònica, sinó que simplement és un dictador. Pervers, com tots; violent, com tots; corrupte, com tots. I, ateses les implicacions iranianes i el lligam amb el narco, més perillós que molts. Sobrecarregar la causa veneçolana d’ideologia només serveix per reduir-la i pervertir-la, com passa amb tantes altres causes que haurien de ser transversals. El feminisme, per exemple, que va néixer en els cims de l’alta burgesia anglesa i ara sembla un simple pamflet de l’esquerra més sorollosa. D’aquí el silenci d’aquest feminisme progre davant la tragèdia de les dones afganeses o iranianes, o davant la massiva i brutal violació a dones israelianes, el 7 d’octubre. En general, totes les qüestions que atenyen els drets civils, haurien de ser el territori on juguem la partida, i no el camp de batalla entre una banda i l’altra del tauler polític.

L’exemple de Veneçuela és de manual. Si Ayuso s’apropia la causa i Sánchez la menysprea, la divisió entre dretes i esquerres contamina completament el fet fonamental i aleshores ja no és un lloc comú en favor dels drets fonamentals, sinó una pancarta demagògica rebregada pels interessos de partit. "Fugiu del país on un sol exerceix tots els poders: és un país d’esclaus", va dir Bolívar. Dretes, esquerres? Potser només llibertat.